En un taller amb famílies, una mare de les que jo en dic il·lustrades -amb una sòlida formació acadèmica i una ferma voluntat de seguir creixent com a persona i mare- va compartir una anècdota que aporta elements de reflexió en relació amb el tema dels límits i la gestió de les emocions. Aquesta mare va explicar que la seva filla adolescent, quan li volia demanar permís per a alguna cosa i es temia que la resposta seria un no, l'hi demanava per telèfon i quan ella li deia no s'enfadava i penjava. Quan ja l'hi havia fet un parell de vegades, la mare es va avançar i li va dir: "Reina, ja pots anar penjant perquè és no ". Aquell dia no va penjar.
Que els fills ens pengin el telèfon no resulta agradable, però si ens ho prenem com una ofensa gravíssima ens perdrem fàcilment per carreteres secundàries i ens desviarem de l'objectiu principal: mantenir-nos en el no d'una manera tan ferma com serena i amorosa.
Saber-ho interpretar
Si ho sabem veure com una manera d'expressar el seu enuig, serà més difícil que l'espiral de les seves emocions ens atrapi a nosaltres i acabem claudicant o perdent els estreps. Els podem dir clarament que no ens agrada gens que ens pengin, però que entenem que ho fan perquè els empipa la nostra negativa. Podem afegir també que hi ha maneres més adequades d'expressar-ho i instar-los a buscar-les.
Amb tot, que la mare s'anticipi a la reacció de la filla i li digui que ja pot anar penjant, deixa clar a la filla que la resposta de la mare no està subjecta a les seves reaccions, que la mare la comprèn, que hi veu més enllà de la seva resposta inadequada i que és capaç de respondre diferent de com ho fa ella. Aquest exercici de contenció de la mare respecte de la incontinència emocional de la filla és, a més, un magnífic exemple d'intel·ligència emocional.
