Treball d’equip
La idea era fantàstica, fer un treball d’equip sobre el tema triat per la classe aquest trimestre. Quan el nen m’ho va fer saber vaig pensar que aquesta senyoreta nova que els colla tant havia tingut una gran iniciativa. Només va faltar que el nen em digués amb cara de pena: “Ho sento, papa, però ho hem de fer tot nosaltres”. No m’ho podia creure, això era la felicitat absoluta! Perquè les coses com són, els treballs de recerca del meu fill tots comencen amb el nen barallant-se amb l’ordinador i acaben amb el pare barallant-se amb el nen i mirant l’ordinador perquè està fins als ous de sentir-lo rondinar i cagar-se en tot perquè no troba res.
De seguida van sorgir els primers inconvenients. En primer lloc, el tema del treball no és que tingués gaire recorregut. Es tractava dels forats negres. Sí, sona molt misteriós, ho reconec, però, creieu-me, si no ets Stephen Hawking no plegues res. Que si les masses moleculars, que si la gravetat infinita... Un autèntic joc d’ous. Crec que l’únic moment que vaig aconseguir engrescar-lo va ser quan vaig suggerir que fes una aproximació diferent i parlés dels forats negres que es generen quan els nens com ell tornen d’escola i no s’han eixugat el cul com cal.
Però el gran daltabaix va arribar el dia que van descobrir que un treball d’equip s’havia de fer entre tots, si pot ser junts i en una mateixa habitació. Allà es va esvair la poca il·lusió que quedava. Com podien quedar un dia per fer el treball si no el tenen ni per anar a veure els avis? D’on trèiem el temps si després de classe tenen bàsquet, piano, ballet, dissabte esplai i diumenge han d’acabar els deures? Era tan impossible que al final es va arribar a una solució d’emergència: quedar a l’hora del pati per poder unificar tota la informació que cada nen havia esgarrapat. Sort en vam tenir de no haver estat en aquesta reunió, perquè va acabar com el rosari de l’aurora. Cada nen va veure impotent com la meitat de la seva tasca d’investigació era esborrada del draft final i, per dir-ho suaument, no s’ho van prendre bé. El dia de l’exposició, tots emprenyats entre ells, estaven segurs de suspendre. Però no, resulta que la senyoreta els va aprovar perquè en el fons el que volia era que fossin conscients de la dificultat de treballar en equip i de cedir per fer content tot un grup. Ja et dic jo que aquesta senyoreta la sap llarga.
