Des de ben petit que tinc una lluita sorda amb el meu fill, una lluita que ha provocat molt de soroll. Estic parlant de la música. Hem intentat engrescar-lo per entrar en aquest món màgic ple de bemolls i sostinguts, però el cert és que mai hem acabat de triomfar. Primer el vaig apuntar a classes de música amb dos anyets, però des del primer dia el nen va demostrar un sostingut afany de boicotejar la classe a base de tocar els bemolls als seus companys. Cada parell de dies ens cridaven l'atenció, de manera molt educada, sobre el seu comportament, fins que un dia la senyoreta ens va recomanar que potser era millor que ho deixés córrer, abans no acabés la cosa en punxa. Des de llavors vam decidir mirar que incorporés la música al ritme que ell marqués. Vam omplir la casa de cançons a totes hores, exactament com fèiem abans que ell arribés al món, i vam posar-li instruments entre les joguines per si un dia, motu proprio , s'engrescava amb el timbal o el teclat de joguina. El resultat no és que hagi estat calamitosament fallit, però tampoc ho definiria com un èxit espatarrant. Canta a totes hores, matí, tarda i nit, això sí, i afina més que son pare, cosa que tampoc és que sigui gaire difícil, però tocar, tocar, el que es diu tocar, només em va tocar els ous un estiu sencer amb un xiulet d'àrbitre que li van regalar en un aniversari i que vaig haver de llençar a la brossa d'amagat.
Era una aposta que donava per perduda, ho reconec. Amb una mica de sort, pensava, quan sigui adolescent, s'anima a tocar la guitarra elèctrica o la bateria, per allò de tocar la pera a pares i veïns. Però mira, enguany, a classe de música, li han fet comprar una flauta. Com quan érem petits. Des de fa dues setmanes el nen està fent amb nosaltres el mateix que vam fer nosaltres amb els nostres pares: maltractar-nos cacofònicament per esmorzar, dinar, berenar i sopar. És un malson. Fa deu dies que em llevo i me'n vaig al llit amb una versió diabòlicament desafinada del Què li donarem a la pastoreta aferrada al cervell. Sí, finalment el meu nen s'ha aficionat a un instrument i estic tan desesperat que quan puc l'amago sota el sofà per veure si se n'oblida deu minutets. Com era aquella dita? Vigila si tens un somni perquè corres el risc que algun dia es pugui complir, oi? Doncs m'hi jugo una corxera que qui la va inventar tenia un fill tocaflautes. Segur.
