Fa uns dies vaig anar amb la meva família a visitar un conegut celler vitivinícola de la comarca on vaig néixer. Vàrem fer una visita guiada d’una hora i mitja, amb una vintena de persones més, que vam coincidir per atzar. En el grup hi havia unes quantes parelles joves amb nens i nenes d’entre tres i vuit anys, aproximadament. Tot i que la visita no estava pensada per a criatures, les més grans no van interferir en la seva bona marxa. Però un parell de les més petitones es van cansar al cap de poca estona i van començar a rondinar, a queixar-se i a parlar en veu alta. No van fer grans rebequeries, però sí que van dificultar que poguéssim escoltar bé algunes de les explicacions que ens anava donant la guia.
Res a dir respecte a les criatures. És absolutament natural i comprensible que es cansessin i que s’avorrissin. El que no trobo gens normal és que els pares no s’immutessin. No es van enretirar amb els nens per no molestar. Ni tan sols els van fer cap gest de demanar-los silenci. En un espai que no està pensat per a nens i nenes, van fer prevaler els seus drets i els dels seus fills per sobre dels de la resta d’adults que seguíem la visita. No és el primer cop que m’hi trobo. M’ha passat en algunes altres sortides. També no fa gaire, en una presentació d’un llibre en un auditori gran, un nadó es va passar una bona estona bramant i els pares no van sortir de la sala. En aquella ocasió, es parlava sobre drets i necessitats dels infants per a un creixement emocional sa, i des de l’organització se’ns va fer especialment violent demanar-los que sortissin fins que es calmés. No vam gosar i ho hauríem d’haver fet, ja que el límit natural de qualsevol dret és on comença a vulnerar els drets d’un altre, i aquella situació començava a resultar incòmoda per al públic.
No demano impedir l’accés de les criatures a algunes d’aquestes activitats adreçades a adults. Però sí que pares i mares ens en fem totalment responsables i vetllem pels drets de les altres persones. Hi ha una cosa molt millor que haver de demanar a algú si seria tan amable d’anar-se’n o de sortir per no molestar la resta: que aquest algú, quan el seu fill no li permet seguir amb normalitat una activitat, tingui la deferència de sortir o de retirar-se perquè la puguin seguir la resta.
