Separats amb nens, uniu-vos!

Setembre: bolets i separacions

En aquesta columna acostumo a cantar les excel·lències de continuar compartint els nens després de la separació, i ja vaig explicar en una ocasió que jo mateix, no fa gaires anys, quan em vaig separar per primera vegada, vaig optar per una solució una mica allunyada, per dir-ho suaument, de la que ara defenso. No és que no demanés la custòdia compartida. És que ni se’m va acudir.

Per què les dues vegades han sigut tan diferents? Els sociòlegs diuen que hi ha una relació directa entre els acords de separació amb alguna de les moltes fórmules que hi ha per compartir la custòdia de les criatures, i la cooperació en la criança ja abans de la separació. Diuen que els pares que comparteixen més abans de separar-se són també els que després pacten alguna mena d’entesa sobre el tema, i no renuncien a la custòdia en favor d’un sol dels progenitors. Però resulta que en el meu entorn aquesta condició ja es donava. Molta gent compartia ja les tasques de casa, i hi havia una cultura de la igualtat fins i tot més militant que la d’avui. Vull dir que en determinats entorns les condicions eren molt semblants, però tot i això la meva decisió, com la d’altres, va ser ben diferent.

Una cultura diferent

La gran diferència és que aleshores no hi havia una cultura de la separació com la que tenim ara. Gairebé ningú no s’escapava de considerar la separació com un fracàs. En la decisió hi havia culpables i víctimes, i des del sentiment de culpa es fa difícil resoldre les coses d’una manera positiva. En aquella època, el sogre d’un amic meu que també es va separar li va dir que, ja que ell era el culpable, havia de fer com ell (també separat): assumir la seva culpa. Tot per a ella. El pis, els discos, els gossos i les criatures.

La qüestió és que per més que tinguéssim les condicions que calen per gestionar bé una custòdia compartida, no teníem encara aquesta cultura de la separació com un acord amistós, com una manera de buscar el millor per a tots dos i per als fills. Com una manera d’intentar mantenir la família encara que els pares no visquessin junts. Ara, vint anys després, encara hi ha gent que se sent culpable i que encara se sent incapaç de gestionar la seva part de responsabilitat en una custòdia compartida. Arriba el setembre, temps de bolets i de separacions. Espero que hi hagi bolets, i separacions sense culpables.