Separeu-vos d'una vegada!

De la mateixa manera que resulten entranyables, i fins i tot admirables, les parelles que s'han fet grans i que encara van de bracet pel carrer, i es fan petons, i se'ls veu parlar i riure als restaurants, resulten una mica patètiques les que fa trenta o quaranta anys que diuen que s'haurien de separar i no se separen. De parelles d'aquestes tots en coneixem alguna, i en general són bastant properes, perquè sinó no les sabríem, aquesta mena d'intimitats.

Em sembla que es mereixen un article, perquè com a eterns candidats a separar-se són una curiositat més del món de la separació. Solen passar de la seixantena i formen un col·lectiu bastant homogeni, amb comportaments que podríem sospitar que es copien els uns dels altres, de tan semblants com són. El més típic és que la dona es queixi del marit que té davant dels seus fills, i si escau dels seus néts, i que l'home aguanti el xàfec sense dir res, avesat ja a l'espectacle que se sol reproduir en cada àpat familiar. També és típic que ella plori davant dels fills i els digui que ja no pot més, i que els fills li diguin per enèsima vegada que se separin. "Sí que m'hauria de separar", diu ella. Però la cosa no passa d'aquí.

El matrimoni és això

En realitat, aquesta mena de parelles no se separen mai perquè tots dos han arribat a la trista conclusió que el matrimoni és allò. Hi contribueix el fet que, en la nostra cultura, aquest model de parella en què la dona es queixa i el marit va a la seva es considera normal, i el seu retrat és un tema humorístic recurrent, des de Molière fins a Capri, passant per les operetes de Mozart o les sèries de TV.

Hauríem d'entrevistar, filmar, enregistrar les baralles i les raons d'aquestes parelles, perquè són una espècie en vies d'extinció i tenen un enorme interès antropològic. Hi podeu admirar els subtils camuflatges del masclisme. Hi podeu veure dones tot just capaces de queixar-se però incapaces de prendre decisions importants. Hi podeu veure homes emparats en els acudits que ens fan riure, en la força del costum i en les convencions socials. I una última curiositat: els nens dels separats mantenen l'esperança que els seus pares es tornin a ajuntar. En canvi, els d'aquests falsos candidats a separar-se insisteixen en el contrari: "Separeu-vos d'una vegada!" Però ni cas.