De tant en tant la vida, que és bonica però punyetera, et regala petits instants que t’obren els ulls amb coses tan òbvies com, per exemple, la manera gairebé indecent com malcriem els fills. Un d’aquests moments és el dia que li preguntes què vol de regal d’aniversari i ell, descol·locat, fa una mirada ràpida i, envoltat de joguines, et diu que li portis un catàleg de l’Abacus, a veure si s’inspira i troba alguna cosa que encara no té.
Enguany, aprofitant que el nen ja fa nou anys i abans d’haver-nos d’empassar un moment tan trist, a casa hem decidit que, a part dels còmics i els típics superherois que acabaran decapitats en dos dies, el regal, el regal gros, el triàvem nosaltres i que seria una cosa ben útil. Fins aquí tot bé. El problema d’això és que ens havíem de posar d’acord sobre què és un regal útil i això, creieu-me, va ser més complicat que portar-li un catàleg de l’Abacus i deixar-lo triar. La meva companya apostava per unes vambes noves o una maleta rotllo vintage com les que portaven Zipi i Zape per anar a l’escola. Jo, que no ho puc negar, sóc menys pràctic, vaig objectar que aquests regals, curulls d’utilitat, sens dubte, provocarien en el nostre nen el mateix entusiasme que el quadern d’estiu de mates. Total, que en un acte sense precedents vaig imposar el meu criteri i vaig triar un regal pràctic però una mica engrescador: una tenda de campanya. Era perfecte, i la meva dona ho sabia. El nen anava d’acampada la setmana següent i li feia falta. Tot i així, la meva companya va contraatacar tocant el meu punt dèbil, és a dir, la falta de manya del meu fill, heretada de son pare, dient que d’aquí que hagués muntat la tenda ja li tocaria tornar de l’excursió. L’endemà, ferit encara per la indirecta, vaig arribar a casa amb una flamant tenda nova del Decathlon.
“Ara veuràs si sé muntar una tenda o no!”, vaig exclamar desafiant. Era una petita meravella d’última generació, una 2 Seconds, que és el es triga a muntar-la. I efectivament vaig obrir-la al mig del menjador i es va desplegar tan ràpid que si no m’enretiro quasi em treu un ull. Ep! i us ben asseguro que és espaiosa. Ho sé del cert, perquè després de sis hores intentant plegar-la, la dona se’n va anar a dormir fent-me saber que fins que no aprengui a desmuntar-la hi dormiré cada nit. No s’hi dorm malament, però si teniu un tutorial i me l’envieu, us ho agrairé molt, de debò.
