Rumors en línia (2)
Tot i desitjar que els rumors virtuals hagin deixat de ser element d'alarma i hagin esdevingut un component més de la complexitat educativa de cada dia, he d'acomplir el compromís de l'anterior columna i suggerir en aquesta algunes preocupacions adequades. Començaré advertint que cal deixar ja d'una vegada de parlar del món digital, virtual i online com si fossin eines que poden usar-se bé o malament. Parlem de vides adolescents que de manera diversa descobreixen, es relacionen i aprenen en entorns diferents del presencial. El que ens ha de preocupar és com es fan persones en aquests contextos, no mirar de delimitar artificialment la seva presència. O que aquests entorns ocupin tota la seva vida i desapareguin les altres formes de ser i conviure que comporta l'adolescència. Però, com diria l'amic Jordi Bernabeu (www.sobrepantalles.net), comencem per acceptar que hi són.
Comunicació en xarxa
El contingut de les regles educatives adients no canvia per la irrupció espectacular dels seus mons virtuals. Un informer o una sala del Gossip donen fe de si els havien educat veritablement per descobrir l'altre, per relacionar-se, per saber i descobrir felicitats i malestars propis i aliens. Però en tots els espais , a la classe i a la pàgina del Facebook. Curiosament, escoles que s'han oposat a l'educació per a la ciutadania protagonitzen ara les xafarderies irrespectuoses a la xarxa. Si habitualment no tenim en compte que la seva vida a internet és important, no té cap sentit que intentem ficar-nos-hi quan el que hi fan no ens agrada. Si aquest món no forma part de l'escola i és diferent i oposat al dels seus adults, sempre sota mirades d'alarma i control, hem facilitat que construeixin un món a part, impenetrable i especialment atractiu.
¿Es pot entendre que, si el subjecte educatiu a l'adolescència és el grup, un tutor no sàpiga res de la comunicació en xarxa que cada dia manté el seu alumnat? Si els pares tan sols ens hem preocupat de comprar un aparell i pagar la tarifa plana sense mostrar interès pel que fan en el seu interior virtual o sense haver fet junts una part de l'aprenentatge, ¿podem ara preocupar-nos pel que hi diuen? ¿O perquè esdevinguin víctimes, tot i que serà més probable que siguin victimaris? És complicat però senzill: es tracta d'educar per ser persones en companyia d'altri en la societat de la comunicació.
