S’acaben les vacances. Torna el nou curs i molts adolescents que no van acabar al juny amb bona sintonia amb l’escola hauran de plantejar-se què fan i on. Aquest serà el curs de la formació professional segregadora i dels nous invents per mantenir les experiències alternatives acollidores dels joves expulsats del sistema educatiu (els PQPI, les aules taller, etc.). Reviso les històries d’alguns d’aquests adolescents, de joves expulsats de l’escola, que van refer les seves vides gràcies a aquests suports singulars, i trobo el relat del David, 21 anys i una vida complicada, que ara, després d’anys d’acompanyament, té projectes de futur: “Com que els meus pares eren toxicòmans, a la placeta del bloc on vivia, quan hi anàvem a jugar, els altres pares deien als seus fills que no s’ajuntessin amb mi... Baixava a la plaça i els pares agafaven els fills i els hi deien: «No, amb aquest no». Però jo no tenia la culpa que els meus pares fossin toxicòmans. Em preguntava: «Per què? Per què em deixen de banda?» Sempre m’han deixat de banda. Gairebé tota la meva vida m’he ajuntat amb els marroquins. Eren els únics que s’ajuntaven amb mi i a l’hora de la veritat estaven amb mi. Ara em fa gràcia. Ha passat molt de temps, passo pel mateix lloc i hi ha aquells pares, i els seus fills estan molt pitjor. No tenen feina o estan ficats en problemes de drogues. Em vénen ganes de dir-los: «Amb tot el que he hagut de passar i mira com estic, i el teu fill...» La vida pot canviar tant! Però si no trobes algú que estigui per tu tot t’és igual”.
Trobar oportunitats
És tan sols un dels exemples que podria transcriure. De tots brulla la mateixa conclusió: tot èxit educatiu està associat a no ser estigmatitzat i a trobar les oportunitats educatives adequades en el moment oportú. El mal alumne, les males companyies, l’adolescent dolent, l’estudiant incompetent... En un moment que l’infant o l’adolescent no ho pot entendre o ho troba injust, algú classifica i envia per carrerons sense sortida a qui pot alterar els hipotètics bons resultats de la vida o l’escola. Enviats a l’exili educatiu es confia que l’atzar farà que surtin del fracàs. Però si alguna cosa està demostrada és que si no troben una institució i un educador disposats a acompanyar-los un llarg tram i ajudar-los a descobrir-se competents i útils, continuaran sentint que ja no val la pena canviar.
