L’explorador reprimit

Putades de la vida

Ens vam veure quan tots dos començàvem vacances. Rumiant paraules en silenci al passeig, de Palamós a Calonge. Les direccions eren oposades però no vaig veure cap núvol ni al seu horitzó ni al meu. Ara en Carles Capdevila ens ha explicat que viurà un temps gestionant una malaltia greu com és el càncer. I els que en som amics, si més no d’aventures reflexives, ens quedem sense saber què contestar a les seves paraules. Ni les piulades, ni els correus, ni el telèfon m’acaben de servir per comunicar-li alguna cosa humanament útil, per poder dir-li que la connexió o el link que hagi de menester estan lliures.

Com sempre que no se què dir cerco les paraules entre els adolescents, les paraules que jo he dit en situacions similars a alguns adolescents. Una de les putades més grosses de les vides adolescents en què he hagut de treballar eren uns nois i noies portadors o malalts de sida, alguns d’ells abandonats en el sistema protector. Tots ells tenien la infecció o la malaltia per transmissió dels seus pares, no havien fet res per contreure-la. En descobrien la gravetat mentre s’endinsaven en l’adolescència. Estàvem junts per trobar pactes entre el desig de viure bojament i la gestió raonable de medicaments, pautes d’ordre, proteccions, projectes de vida...

Vam acordar que primer hi havia el que cadascú era. La malaltia no els definia. No eren sidosos, patien una malaltia emprenyadora que a estones podia quedar arxivada. Després, l’ordre que la malaltia imposava no tenia per què menjar-se tot el caos vital de la seva adolescència. Els metges podien dir-hi la seva però les pautes podien ser alterades a estones, per un amor, per una experimentació, per la necessitat d’arriscar-se i demostrar-se vius. No era vendible una vida feta només de medicaments i sacrificis pel futur. No trobaven sentit a viure sense alguna aventura no prevista. També estava clar que eren ells els qui havien de gestionar la seva vida i els qui cerquessin ajuda per tenir cura de la seva salut. A estones tenien dret a estar irritats amb el món per les putades de la seva vida. Però, amic Carles, també vaig dir a aquells adolescents que, malgrat tot, encara ens comptem entre els éssers humans que cada dia poden trobar petites felicitats, algunes raons i altres éssers humans que justifiquen seguir vivint.