Així fa de pare

“Poques normes, però es compleixen”

Adam Martín és periodista, escriptor i pare de tres nenes: la Laura, l’Àlex i la Beth, d’11, 10 i 7 anys. Dirigeix la web Barcelona Healthy, una guia amb tota mena de locals de Barcelona relacionats amb la salut. Aquest estiu ha dirigit i presentat ‘El suplement’, a Catalunya Ràdio

“Poques normes, però es compleixen” / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Als vint pensava com seria als quaranta i em veia sol, viatjant pel món, tenint una nòvia aquí i una altra allà. Mai m’havia arribat a plantejar tenir fills.

I què va fallar?

Em vaig adonar que estava bé amb la parella i les filles van anar arribant com el resultat natural d’una bona relació i d’estar còmode. Sempre m’havia mirat el melic, tenia un punt xulesc i egoista, però quan tens un fill a les mans entens que has deixat de ser el centre de tot, que per ell donaries un braç, literalment. Això no passa amb cap parella, per molt que te l’estimis.

Què més vas sentir?

També em va passar que vaig reformular la relació que havia tingut amb els pares. La meva mare és anglesa, britànica, i creu molt en les regles, era molt estricta amb els horaris. Des de sempre havíem tingut una relació complicada i quan vaig ser pare em vaig haver de preguntar quina mena de pare seria jo, si m’assemblaria gaire a la meva mare. Tenia la sospita que tu no pots decidir la mena de pare que seràs. T’acaba sortint de dins.

I què va resultar?

Doncs que a casa meva els horaris també són importants. Sopem a les set i a dos quarts de nou cap a dormir. La meva mare se’n sent orgullosa. Però és que trobo que és important dormir bé, menjar bé.

Certament.

Les meves filles mai han tingut problemes amb el menjar o el dormir. Tenen altres problemes, però aquests no. I alguns cops que hem estat amb altres famílies, m’ha estranyat veure que anar a dormir era un procés llarguíssim, ple de rutines i coses que s’havien de fer. En canvi jo ficava les nenes al llit, els hi feia un petó i al cap de dos minuts ja dormien.

Parla’m del menjar.

Les nenes sempre dinen a casa. Això, per a mi, laboralment, suposa una enorme dificultat i m’he d’organitzar, però no m’agrada el menjar que els fan a l’escola. Les meves filles no mengen carn, no prenen llet.

Carai.

Des que tenien tres anys que se saben els noms de les algues comestibles. Sóc conscient que això xoca amb el que es troben a fora. Quan eren més petites i anaven a una festa d’aniversari, trobaven coses per menjar boníssimes que no trobaven a casa i calia parlar-ne. Encara parlem molt, perquè jo esmorzo, dino i sopo amb les meves filles. He deixat de banda altres temes professionals i he prioritzat això.

Què et costa?

Com respondre al fet de veure en les meves filles defectes que són meus, quan veig en elles una cosa que no m’agrada de mi. També em costa que em facin cas a la primera. Trobo que a casa cal que hi hagi poques normes, només les bàsiques, però que es compleixin sempre.

De què et sents especialment orgullós?

Que parlin, que m’expliquin la seva vida, cosa que no és tan fàcil. Sovint els fills t’expliquen coses que et poden semblar tonteries, però aquesta és la seva vida. No la pots menystenir. Com tampoc no has de fer teatre i fer veure que tot és molt important.

Has sigut pare de tres nenes.

De la mateixa manera que vaig revisar la relació amb els pares, com que he tingut només filles he anat recordant la relació amb les meves primeres nòvies. Jo, als catorze, l’únic que volia era tocar culs. Quan hi penso i em poso en el lloc de la meva filla, intento imaginar quina mena de parelles tindrà i quina mena de relació tindré jo amb un xaval que sé que només estarà amb ella per tocar-li el cul. Potser sóc conservador, però són les meves filles i em costarà saber que mantenen relacions amb algú, malgrat que sé que és inevitable.

Què els pots aconsellar?

Que busquin homes divertits.