‘Polònia’

Va començar de manera casual. Volíem ensenyar-li com navegar per internet perquè s’acostumés a triar què volia veure i no menjar-se el que fan a la televisió. Els primers mesos van ser complicats perquè ell s’entestava a veure els mateixos capítols que ja s’empassava normalment i allò ens portava al mateix punt de partida. Llavors vaig decidir intervenir i proposar-li coses noves. Vam encertar-la força sovint: l’esquetx del combat de boxa de Charlie Chaplin, l’escena d’Íñigo Montoya reptant el dolent de sis dits, el grassonet dels Goonies confessant haver donat la culpa al gos del robatori del perruquí de l’avi, l’atac de riure del Gordo i el Flaco en un cafè, el videoclip de Thriller (i la cara de por que va fer el primer cop que el va veure), les lluites intempestives de l’inspector Clouseau i el seu majordom, Kato. Tot de descobriments audiovisuals que vam compartir, ell per primer cop i jo fent memòria, i que ens van proporcionar instants de felicitat que almenys jo no oblidaré mai a la vida.

El problema és que des de fa uns mesos ja busca les seves dosis d’entreteniment sense el meu ajut. Primer va passar per una etapa de sèries de veïns cridaners i francament promiscus que vam tallar d’arrel malgrat les seves protestes. I llavors va arribar a Polònia. No em feu dir com va ser ni què el va enganxar però des de fa dos mesos no vol veure res més. Al principi no us negaré que em feia com gràcia i tot. Cada cop que posàvem el telenotícies ens assenyalava els líders dels partits entusiasmat i ens deia com es deien amb nom i cognoms. El problema és que ara no para de fer preguntes i jo no sé com contestar-les. “Papa, què és un lobi?”, “Papa, com és que Duran i Lleida viu sempre en un hotel? No és molt car, això?”, “Papa, en Miquel Iceta per què balla així de malament?” Reconeixereu que són preguntes de difícil resposta. No sé què fer, estic ben desesperat i fins i tot he intentat reconduir-lo cap al Crackòvia, que també fa riure. Però no hi ha hagut manera; em diu que els futbolistes no fan tanta gràcia com el Tardà o el Rajoy, i no sé què contestar-li perquè en el fons té raó. Res, que m’hauré d’acostumar a sentir-lo cantar de memòria els números musicals del programa. Això no em fa patir. El que m’amoïna és quan avui o demà em pregunti com s’ha acabat el procés. Em sembla que no li farà gens de gràcia.