Poll ressuscitat
No hi res que em faci més malícia que els coneguts que passen per casa meva sense avisar. Ja sé que ho fan amb bona fe, que és l’única manera que tenen de veure’ns perquè no truquem mai i som uns impresentables i uns antisocials. D’acord, però no costaria res trucar abans. Perquè quan truquen al timbre el més probable és que estiguem enfeinats fent els deures o l’escaleta del programa de ràdio del dilluns o a l’escena final d’una pel·li emocionant. O encara pitjor, sopant, que ja sé que la gent no sopa a les vuit però nosaltres sí. Per no parlar de les corredisses mentre pugen per l’ascensor, endreçant la casa una mica, amagant la roba per planxar sota el llit i traient-nos el xandall rònec que portem posat, que potser està estripat just per la part del cul i fa que ensenyem mitja anca, però que és molt còmode.
Bé, imagineu-vos doncs la ràbia que tinc ara mateix per culpa dels coneguts que s’entesten a visitar-nos cada any per les mateixes dates: els polls. La mare que els va parir, tu! Mira que estem a l’aguait que no ens enxampin, que posem la tele fluixa i apaguem els llums de l’habitació que toca al carrer, però no hi ha manera. Estic surfejant per la Viquipèdia tan tranquil quan m’adono que porto cinc minuts gratant-me el clatell. Llavors faig una mirada cap als meus dos companys de sofà i, efectivament, també s’estan gratant. Cagunlou! Ja hi som altra vegada. Ja sé què em tocarà. Posar-me aquella loció tan fastigosa que ens deixarà els cabells oliosos tot el sant dia encara que ens ensabonem sis vegades. Però el que més em descol·loca i m’emprenya és pensar en com és possible que amb quatre pèls que em queden puguin haver fet cap a la meva closca . I llavors em miro el nen, el culpable de tot plegat, i quan estic a punt de fotre-li la cavalleria per sobre, de dir-li que faci el favor de parar de portar-nos forasters a casa, el molt podrit es gira i em mira i fa aquella rialleta múrria que conec tan bé i se’m tira al damunt i abans d’adonar-me’n estem fent una lluita de pessigolles, que poc després transformem en una emboscada cap a la mama, que estava tan tranquil·la llegint un d’aquells llibres gruixuts dels seus. I llavors ho entenc tot. M’adono que si ens encomanem els polls és perquè no parem d’encomanar-nos les ganes de viure i de riure. I de sobte el cap ja no em pica tant. Quines coses, oi?
