Picaresca cultural
L'altre dia, en plena avaluació, comentàvem les notes dels nostres alumnes i les valoràvem apassionadament. Entre els col·legues sempre hi ha el professor dur i el professor tou, el que fa una autèntica carnisseria i el que aprova a tothom. Entremig hi queden els escèptics i els bons samaritans que en alguns casos fan els ulls grossos perquè les estadístiques del fracàs no siguin escandaloses i, de retruc, ningú qüestioni la seva feina. De bona voluntat no en falta. A vegades acabem valorant detalls surrealistes, més d'intencions que de realitats i sempre més preocupats nosaltres que els alumnes.
En uns quants casos recordo que vam riure i vam lloar el fet que un dels que aprovàvem s'ho hagués copiat tot del company més llest de la classe perquè això volia dir que, tot i les seves evidents mancances, seria capaç d'espavilar-se a la vida. Ara que els entesos en ensenyament parlen tot el sant dia de les competències bàsiques -com si això fos la sopa d'all que omplirà la panxa dels alumnes i els solucionarà el futur-, penso que aquí més aviat hem viscut històricament de la picaresca. Fins i tot diria que ens hi han educat. Voluntàriament o no.
Si podem, fem trampes
La nostra societat, si pot, fa trampes. Molts dels meus alumnes semblen petits Lazarillos de Tormes engalipant el mestre com si fóssim cecs, o idiotes. Aquí hem rigut sempre de les gràcies del que se salta la llei i arriba lluny, o del que triomfa sense estudiar ni guanyar-s'ho per mèrits propis. Això es mama des de casa i es desenvolupa i es magnifica en l'etapa escolar. Després descobrim que en aquest país mai no dimiteix ningú, ni cap barrut reconeix cap dels seus errors. Si passa, passa, i sí, dominen la competència bàsica d'espavilar-se a la vida. Però ara, amb això de la crisi, estem més sensibles i no tolerem els aprofitats ni els mediocres amb responsabilitats. Mentrestant, de fora, ens arriben notícies sobre alts càrrecs que pleguen perquè els han enxampat plagiant la tesi o perdonant-se una multa. Això aquí és impensable. Aquí, per començar, deixem que els nostres fills acampin uns dies al carrer, saltant-se les classes, perquè els fa il·lusió anar a un concert. Envegem aquesta rectitud que ve del nord, aquesta educació en la responsabilitat. Però esclar, allò és una altra Europa, i nosaltres som més de dissimular, com amb les notes.
