En família

Noms i números

No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.

“Et tracten com un número” s’ha convertit en sinònim de “T’insulten”, “Et menyspreen” o “T’ignoren”. I sempre hi ha algú disposat a recordar als polítics que “darrere d’aquests números hi ha persones”. Fa molts anys, quan estudiava medicina, recordo haver sentit explicar (amb admiració!) que en cert hospital francès les habitacions no tenien número, sinó noms de flors. Hi ha qui diu que el número et “despersonalitza”, mentre que el nom et dóna una identitat pròpia. Mai he cregut aquesta teoria, potser perquè amb el meu nom, Carlos González, hi ha probablement milers de persones al món. El meu DNI, en canvi, té un número irrepetible, que em pertany exclusivament.

Els números et poden donar una identitat ben diferenciada, però al mateix temps poden oferir-te la protecció d’un cert caràcter anònim. Amb les notes escolars, per exemple. Quan jo era petit, la nota era simplement un número, del zero al deu. Objectiu, fred, desapassionat. El nou és un número, el tres també, i en aquesta qualitat estan agermanats. Pel nou, una certa humilitat; pel tres, un discret silenci. Aviat van començar a canviar els números per noms. “Excel·lent” ja no sembla tan humil, i encara menys en castellà, “ sobresaliente ”, el que sobresurt entre els seus companys. La cosa, però, encara podia empitjorar. Durant dècades, pedagogs convençuts que els números fan mal a la psique infantil van canviar “quatre” i “dos” per “insuficient” i “molt deficient”. Potser es van adonar finalment que aquestes expressions sí que són insultants, però ho van substituir per altres judicis de valor, com “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Li sembla normal parlar així als nens? Doncs als adolescents i joves no els ho sembla.

Al batxillerat o a la universitat no es deixen valorar amb aquests comentaris. “Si m’ha de posar un tres, posi’m un tres, però estalviï’s la gracieta del «necessita millorar»”. Igualment es van canviar els números dels cursos per noms. Noms d’animals, més o menys ordenats per la seva mida. Ignoro si hi ha un consens o si cada escola tria els seus. Els nens més petits, ben adoctrinats, ho accepten i diuen coses com “Vaig a Formigues” o “Vaig a Cargols”; però els més grans s’hi neguen, i diuen “Vaig a sisè”. Potser “La classe dels Cérvols” o “Vaig a Cavalls” els sembla una cursileria insofrible, per molt que alguns mestres hi insisteixin.