Les grans superfícies, els parcs d'atraccions i els aquàtics o els estadis de futbol són llocs on cal estar amb els ulls ben oberts si no volem perdre la nostra criatura per l'aglomeració de gent que s'hi aplega. En són conscients la Meritxell i el Josep, que van tenir un bon ensurt a Eurodisney, on van anar amb la seva filla gran, la Noa, que aleshores tenia cinc anys, i el petit, l'Oriol, que n'acabava de fer tres. Quan es dirigien cap al Dumbo van veure una altra atracció i s'hi van aturar. Tots menys la Noa. Se'n van adonar quan feien cua. "Se t'encongeix el cor, estava ple de gent, i els segons que van passar abans de trobar-la se'ns van fer eterns", explica la Meritxell. La Noa havia anat directa al Dumbo, tal com havien acordat després de veure l'últim espectacle. "Ella ens va fer cas, no va fer res malament, ens la vam trobar davant de l'atracció desconsolada plorant i cridant-me". Més complicada va resultar la recerca del Ferran, que a la sortida de l'escola va decidir anar a una botiga de joguines. La seva mare, la Rai, el va anar a buscar a la plaça on sempre jugaven. La germana del Ferran va enfilar el camí de tornada a casa: "Vaig fer la cursa del segle, semblava l'Usain Bolt", explica la Sandra, que tenia dotze anys, el doble dels del seu germà. Se'l va trobar ella palplantat davant l'aparador amb un posat tranquil: "Ell no es va espantar, de fet em va preguntar on érem". Aquell dia no el van renyar, però aprofitant que un helicòpter de la policia sobrevolava els carrers de l'Eixample li van comentar que l'estaven buscant a ell perquè s'adonés fins a quin punt havien patit: "Quan tornàvem cap a casa ja tots junts ens vam trobar un agent de la Guàrdia Urbana a qui coneixíem i a qui li havíem preguntat si havia vist el Ferran i això va ser determinant perquè entengués que tothom s'havia mobilitzat per ell", exposa la Sandra. Aquest cas posa de manifest que no tan sols els llocs concorreguts són un risc per als infants, perquè la multitud d'estímuls que reben, la seva curiositat i el seu poc sentit de l'orientació esdevenen un còctel que pot resultar perillós amb un descuit dels pares. En aquest sentit, cal tenir present algunes consideracions per evitar que l'infant es perdi i visqui una experiència que en la majoria dels casos és angoixant. L'edat de més risc comença als dos anys, quan el nen ja té prou autonomia per desplaçar-se i tot el que l'envolta l'estimula, i s'allarga fins als cinc o sis anys, quan ja sap orientar-se mínimament i formular preguntes.
Un punt de trobada
Abans d'entrar a Eurodisney, la Meritxell i el seu marit li van dir a la Noa que si es perdia s'adrecés al personal del parc i que no se n'anés amb cap desconegut. Parlar amb la criatura és fonamental. Especialment quan es va a indrets on hi haurà molta gent. Explicar-li on van, què faran i recordar-li que no se separi de l'adult i que ens doni la mà si és molt petit. Si veu alguna cosa que li interessa i s'hi vol acostar, no se l'ha de perdre de vista. Una bona recomanació és establir un punt de trobada si es perd, com la porta d'entrada a un recinte o la cafeteria, perquè els permet tenir una referència fàcil a l'hora de retrobar-se. Si és un lloc on vas sovint, com la platja, es pot fixar la dutxa o la torre del vigilant com a punt de trobada permanent. Una altra opció és que el nen es pari al lloc on s'ha perdut, perquè si es posa a caminar podria allunyar-se encara més i que la seva ansietat augmentés. Si no troba la seva família, cal suggerir-li que s'acosti a un agent o al depenent d'una botiga perquè informi que s'ha perdut. Una altra recomanació que segueixen alguns pares és col·locar un braçalet o un collaret amb el número de telèfon dels pares. També es pot posar una targeta amb les dades essencials de la família en una de les butxaques dels pantalons. A mesura que es fan grans, cal que la canalla assumeixi més responsabilitats. Que sàpiga el seu nom i cognoms, els números de telèfon dels seus pares o l'adreça de casa. Que retinguin aquesta informació depèn de nosaltres, de la nostra insistència, però sobretot de la nostra capacitat perquè aquest aprenentatge sigui divertit. La canalla se sent motivada a aprendre quan es diverteix. Premiar el seu esforç valorant que hagi aconseguit memoritzar aquestes dades el farà partícip de la seva responsabilitat.
Què s'ha de fer si es perd
Si s'han pres precaucions però el nen es perd, la consigna és clara. Cal mantenir la calma. "L'avi ens va ajudar a no perdre els nervis perquè tant ma mare com jo ens vam posar molt nervioses", assegura la Sandra. Tot i que lògicament no es fàcil tenir el cap fred, conservar la tranquil·litat és indispensable per agilitzar la recerca i no perdre temps. El primer que cal fer és alertar les persones que podrien haver-se creuat amb ell. Pot resultar molt pràctic tenir una foto actual de la criatura a la cartera o al mòbil. Si es perd en una gran superfície cal avisar ràpidament el personal de seguretat perquè vigili les portes de sortida tenint en compte que tenen un protocol d'actuació per a aquestes situacions. Si en lloc de perdre's en un centre comercial o un parc, ho ha fet mentre caminava amb la seva família, la recomanació que es dóna és retrocedir i fer el camí a la inversa. Durant el trajecte cal parar atenció als llocs on podria haver-se aturat perquè li desperten interès, com la botiga de joguines en el cas del Ferran. Els seus gustos i les seves aficions i dèries ens atorguen una informació molt útil a l'hora d'acotar els indrets on cal mirar. Cal estar també pendent del mòbil perquè molts nens porten el número dels seus pares apuntat en un braçalet o targeta i qualsevol trucada pot ser la d'un adult que ha trobat el menor. Si no teniu bateria, poseu la vostra targeta en un altre aparell per estar localitzable des d'un primer moment.
No els renyeu
I quan finalment el trobeu, no el renyeu. Bàsicament perquè l'angoixa que heu passat com a pares ell l'ha patida en primera persona. Retreure-li la seva actitud només provocarà que el menor encara se senti pitjor. El millor que es pot fer és abraçar-lo, que noti la nostra escalfor i estima. Fer junts alguna activitat que el relaxi, com ara jugar al parc o prendre un gelat servirà per temperar el nerviosisme per la situació viscuda. Tot i així, posteriorment, quan tothom estigui més calmat, cal parlar-ne amb ell per evitar reviure un episodi com aquest.
