La cua de Quiró

Fer de mestre

Un alumne d’una escola de cinema li va preguntar a Steven Spielberg per les claus de la creativitat. Spielberg li va respondre immediatament: “El que cal és conèixer l’ofici. I treballar molt. Preocupa’t per fer bé la feina i deixa els judicis sobre la teva creativitat en mans dels altres”. Pensava en això mentre llegia un llibre titulat Fer de mestre, escrit pel mestre -un mestre, tout court - Jordi Sedó. És una reflexió honesta sobre les ambicions i els límits de la nostra professió i un bon exemple de pràctica pedagògica clínica.

El mestre clínic és el que sap que la pràctica escolar no és el capítol d’exercicis d’una teoria. És el mestre amb seny que sap que sempre hi ha una desproporció a l’escola entre la immediatesa dels problemes que cal resoldre i la intel·ligència disponible per fer-hi front. Aquesta és, en realitat, la naturalesa de les coses humanes, però a l’escola ens trobem a primera línia davant les coses humanes. En aquest sentit, m’agrada molt quan Jordi Sedó mira de fer-se camí en el tractament d’un problema temptejant la realitat: “En principi, sóc poc favorable a… Ara bé, d’això a la negativa sistemàtica a…”

La pràctica clínica de la pedagogia no és cap altra cosa que l’exercici de la ponderació fet hàbit. És la voluntat de fer serenament les coses, reflexivament, sense creure’ns més llestos que ningú -tampoc més ximples-, aprenent dels nostres fracassos i èxits. És la decisió col·lectiva de mantenir una trajectòria pedagògica (sense deixar-la dissoldre en una successió d’experiències interessants però que no deixen pòsit). Les innovacions que ens calen no són les que ens canvien de paradigma segons el vent de les modes pedagògiques, sinó les que s’integren de manera orgànica en tota una trajectòria.

Ens calen reflexions serenes sobre l’escola fetes des de l’experiència, i no solament des de la càtedra o des dels despatxos de les multinacionals tecnològiques. Jordi Sedó presenta, a més a més, la peculiaritat de conèixer l’escola tant des de la posició de mestre com des de la de gestor.

És d’agrair també el llenguatge del llibre: és el llenguatge planer amb què sempre hem parlat els mestres. Però ara cal lloar qui parla de manera intel·ligible, vista la invasió d’un neollenguatge pedagògic que no sap parlar sense anglicismes. La modernor, que Terricabras definia en aquest mateix diari com la voluntat d’estar a l’últim crit en tot, està envaint el llenguatge escolar.