XAVIER TEDÓ

M'escoltes? Mirant les musaranyes

M'escoltes? Mirant les musaranyes / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

"La Terra cridant Maria Peinado, la Terra cridant Maria Peinado". Així és com Alícia López fa baixar la seva filla dels núvols. És una escena que es repeteix cada dia. I no ve d'ara: "Abans de néixer ja estava a la lluna de València: quan em posaven les corretges no s'alterava per res, sempre estava estable". Així que ja es va fer a la idea que la Maria no seria moguda: "Em deia «serà fondista, tindrà resistència»". No es va equivocar. Sempre ha estat de tarannà tranquil. "Quan era una nadó no es movia si no l'estimulaves", explica l'Alícia, que va posar en pràctica els coneixements que té com a mestra del treball psicomotriu: "Li posava picarols als peus perquè es posés de panxa a terra, la deixava moltes estones a terra per fomentar el moviment". Quan ja gatejava li organitzava gimcanes. Els coixins del sofà es convertien en obstacles i desnivells que la Maria havia de superar. "També he anat molt al parc, quan va començar a caminar sempre hi anava". Com a contrapartida, l'Alícia explica que "podia passar-se molta estona jugant sola amb un drap o un fil, perquè és molt creativa". A l'escola les mestres li deien que estava distreta, però no va ser fins a tercer que una d'elles la va citar per parlar: "Em va comentar que estava molt absent, però li vaig dir que esperéssim als primers controls perquè el curs acabava de començar". Mai van arribar a parlar. Va treure nous i deus en totes les assignatures, un rendiment acadèmic que manté ara que fa segon d'ESO.

La Maria també segueix sent com era: "Viu al seu món i baixa a la Terra quan se sent motivada, llavors és quan es concentra". Això explica que practiqui natació sicronitzada sense problemes i amb entusiasme. El dia a dia és més difícil de gestionar. Especialment quan han d'anar a algun lloc: "Són atemporals, el temps no existeix per a ells. Li vaig dient «d'aquí deu minuts marxem», després «d'aquí cinc minuts marxem», però mai està preparada". Repetir-li les coses que ha de fer és una constant: "Sempre li pregunto si m'ha sentit i li torno a dir el que ha de fer, perquè et sent de música de fons i ho oblida".

Llistes de tasques

L'Alícia té assumit que la Maria sempre estarà als núvols: "La seva manera de ser no es canvia". Amb tot, reconeix que la seva filla ha fet grans progressos perquè tots hi han posat de la seva part: "Cal treballar els ritmes i les pautes perquè aprengui a organitzar-se, promoure unes rutines perquè interiorment estan molt descentrats i necessiten que se'ls estableixi un ordre exterior". Des de fa un temps la Maria es fa llistes del que ha de fer i es posa una alarma al mòbil perquè no es descuidi de res. D'aquesta manera es recorda de recollir la cuina, posar menjar al gos i fer els deures.

Aquests consells els hi va donar a l'Alícia el seu amic Víctor Casaprima, el prestigiós metge especialista en desenvolupament infantil: "Li vaig trucar perquè estava desesperada perquè al principi em costava assimilar que estigués tot el dia a la lluna de València". La primera recomanació que li va donar un dels fundadors de l'Institut Mèdic del Desenvolupament Infantil de Barcelona va ser clara: "De moment l'has de respectar i després ajudar-la des de fora". Casaprima treu ferro a les conseqüències negatives que pot tenir per a l'infant ser distret: "Els pares han d'entendre que no és una anomalia, que distreure's no és un problema i que només cal impulsar uns hàbits i sobretot oferir-li una educació afectuosa". En aquest sentit, el metge infantil deixa clar que "no se l'ha de pressionar, no s'ha de destruir la seva autoestima amb missatges negatius perquè aleshores l'infant es bloqueja i si no se sent bé s'evadeix i mentalment no hi és". La millor recepta és, com sentencia Casaprima, "entendre'l i aceptar-lo tal com és". A parer seu les famílies no s'han de preocupar i s'han de limitar a establir uns paràmetres: "Són nens que canvien constantment d'activitat, van picotejant, i s'han d'educar des de ben petits per mitjà del model dels adults, dels hàbits, perquè així es creen uns costums i entren en un ordre". Una tasca que es pot començar a partir dels dos o tres anys amb el desenvolupament del llenguatge, tot i que abans Casaprima considera que "es poden intuir tendències si veus que no t'escolta o que dirigeix l'atenció a molts llocs".

Prioritats

El prestigiós metge diferencia els nens que "es distreuen i prou" dels que pateixen un trastorn de dèficit d'atenció que obeeix a un tema maduratiu. "Els primers tenen una altíssima curiositat, són contemplatius i es queden encantats mirant una cosa, però no estan perdent el temps, funcionen d'aquesta manera". Tanmateix, Casaprima sí que subratlla que "han de ser conscients que hi ha moments que han de fer unes determinades coses i establir unes prioritats". Una tasca que no resulta fàcil: "Es guien per l'hemisferi dret del cervell, que és més emocional i menys endreçat perquè és més obert i plural". Això explica que la Maria sempre arribi tard: "El control del temps es porta a terme amb l'hemisferi esquerre i els nens que es distreuen no són previsors perquè pensen que arribaran a l'hora". En tenir un sistema nerviós obert, Casaprima remarca que "han de desenvolupar un sistema d'inhibició i control per establir unes prioritats, perquè són cervells influenciables que estan molt oberts als estímuls". Un sistema nerviós que hereten dels pares.

L'Alícia admet que la Maria ho porta a la sang: "Li ve dels dos, perquè jo també me'n vaig i el seu pare també era dispers". Casaprima ho confirma: "És constitucional, de naixement, el cervell hereta unes característiques, el sistema nerviós del pare, la mare o de tots dos". El doctor també apunta que "són així tota la vida perquè el seu cervell sempre és curiós", però assegura que "amb la maduresa aprenen a tenir unes prioritats".

L'atenció a l'escola

Desenvolupar activitats a l'escola amb nens que es distreuen constantament no és fàcil de gestionar. Ho sap prou bé Mònica Ginés, que és mestra d'educació infantil. El problema ara s'ha agreujat amb la crisi econòmica: "Molts infants ja no passen per l'escola bressol i no estan acostumats a prestar atenció a algú extern i costa que t'escoltin o et mirin, especialment el primer trimestre". Mentre que els nanos que pateixen trastorn de dèficit d'atenció són derivats al CDIAP després de consultar-ho amb les mestres d'educació especial, amb els que es distreuen més del compte es busquen altres estratègies a l'aula, que consisteixen a captar la seva atenció. Ginés posa èmfasi que "si no estan atents amb cançons o jocs és un mal símptoma, perquè vol dir que hi ha alguna cosa més". Quan aquestes tècniques no serveixen per atreure el seu interès, Ginés, que ara és mestra de P-3, fa mímica, apuja el to de la veu, es queda callada o tanca els llums: "Has de fer coses que despertin la seva atenció, sigui el que sigui".

Com a últim recurs davant dels alumnes que mai baixen del núvols, la mestra explica que "els interpel·les directament cridant-los pel seu nom perquè siguin conscients que ara ja han de fer el que els dius". L'experiència, però, li ha ensenyat que "com més pendent d'ells estàs, pitjor" i que "el tractament individualitzat no sempre serveix". Motivar-los a aprendre és sense cap mena de dubte el millor sistema per evitar que mirin més per la finestra que no pas a la pissarra.