La pitjor mare del món

Menús

Li explico a una de les meves germanes que estic estressada. Els MEC (menors d’edat a càrrec) números 1 i 2 vénen a dinar a casa cada dia. Per coses de la vida, aquest inici de curs la responsabilitat sobre la logística familiar només recau en servidora i, ai!, servidora és una progenitora que s’estressa. La Cati em suggereix que faci menús, que programi el futur i el torni un seguit d’esdeveniments esperables. Provo de fer-li cas, ho provo, però em costa.

Cuina de nevera

Hi ha alguna cosa en la programació de menús que se’m resisteix. Quina gràcia té saber què menjaré dijous? Tinc per costum comprar un o dos cops per setmana, farcir la nevera d’ingredients desitjables i llavors elaborar el que en dic cuina de nevera: obrir la nevera i decidir què faré. Invento, improviso, cuino a tota castanya o, molt de tant en tant, cuino a mitja castanya. Potser avanço dinar o sopar de l’endemà. Cuino sopa i congelo caldo per atendre hordes d’adolescents famèlics. Però això és el màxim de previsió que faig, perquè la visió dels menús de la setmana em deprimeix. L’esperable em deprimeix. El meu cervell, en donar-se d’alta com a autonta (autònoma, autònoma), va haver d’adaptar-se i aquest n’és el resultat. Però després de la sessió de desfogament amb la Cati, em commino a seure i a escriure cinc menús.

Filigranes

D’acord, em dic, ho faré. Agafo el boli i penso què oferir el primer dia. Si serveixo determinat aliment de color verd el MEC núm. 2 es desmaiarà. Però servidora i el pare de les criatures mengem verd sovint, tan sovint com cada dia. Que assumeixi, doncs, les conseqüències d’exigir al síndic de greuges dels adolescents oprimits el dret irrenunciable a dinar a casa. Au, verd. Però també alguna cosa d’hidrat de carboni, que una cosa és collar i l’altra asfixiar. Pasta, arròs, tant se val. M’animo. No sembla tan difícil. Passo al segon plat. O al tall. O la proteïna d’origen vegetal i/o animal. Si és d’origen animal terrestre cap problema, però si és marí ja hi ha limitacions. El peix blau no agrada a la MEC núm. 1. Els cefalòpodes no agraden al MEC núm. 2. I si ho substitueixo per truita? Ah! Llavors cal tenir en compte que la truita de patates no agrada al MEC núm. 2. I de sobte recordo que la MEC núm. 1 es nega a menjar pasta i/o arròs cada dia. I que encara no entenc per què les mongetes blanques per acompanyar els MEC núm. 1 i 2 les troben massa seques. També que la MEC núm. 1 em va dir que prou de galtes de porc al forn, per molt fàcil que fos cuinar-les. I que si vull colar el verd entre el llegum el núm. 2 protesta. I això al migdia. Perquè posats a fer el menú del dinar també procuro fer-lo amb el del sopar. I llavors cal incorporar la variable del MEC núm. 3 i l’equació dóna com a resultat una bomba de neutrons.

Però ara que els processos participatius estan tan al dia (escric el 31 d’octubre, espero que el 8 de novembre, avui, encara hi estiguin) demano als interfectes què volen menjar. Però em converteixo al despotisme il·lustrat quan el resultat d’un dels MEC només combina xistorra, patates i ous ferrats. Quan l’altra obvia els llegums. I quan tots dos planifiquen un menú que ens farà augmentar tres talles de pantalons. Decidit, me’ls escoltaré amb una orella i amb l’altra m’escoltaré a servidora, i com que planifico, compro i cuino jo, la Fonda Manso servirà els plats que hi hagi, i si no agraden... Bé, si no agraden sempre poden anar a casa els iaios, a casa l’àvia o a l’escola. Bon profit!