Em consulta una mare preocupada perquè a l'escola obliguen el seu fill de quatre anys a menjar. Tenen la curiosa norma que els nens han de menjar almenys la meitat del que hi ha al plat ("uns plats -em diu la mare- que no em menjaria ni jo!").
L'obliguen, particularment, a menjar préssec en almívar. Sí, el nen menja fruita fresca, de tot tipus, voluntàriament i sense cap problema. Però no li agrada el préssec en almívar. Carregadet de sucre, i que no s'entén què hi fa en un menjador escolar si no és perquè, com que no s'ha de tallar i pelar, resulta més còmode per al personal. Doncs seria millor que els monitors de menjador dediquessin el temps a pelar la fruita en lloc d'empipar els nens amb exigències ridícules. No respecten els nens, però tampoc no respecten els pares. Aquesta mare ha dit, ben clar, inequívocament: "No vull que obliguin a menjar al meu fill". Però no li fan cas. Com si els pares no tinguessin cap autoritat, com si un jutge hagués concedit a la monitora del menjador la custòdia dels nens. Exigeixen un certificat mèdic que digui que el nen té al·lèrgia al préssec en almívar.
Per descomptat, firmaré tots els certificats ridículs que faci falta si amb això es pot impedir que maltractin un nen. Perquè sí, obligar a menjar és maltractar. Castigar un nen sense pati perquè no vol menjar és maltractar. Ridiculitzar un nen que no vol menjar, asseure'l a la taula dels petits "perquè ets com un bebè i no saps menjar" és maltractar. Obligar un nen a tornar a menjar el seu vòmit és maltractar. Potser el problema és que alguns monitors de menjador es consideren personal docent. Pensen que la seva missió és "ensenyar els nens a menjar". Els mestres tenen autoritat i autonomia dins de l'aula; els pares no podem anar a dir "no vull que ensenyi a multiplicar al meu fill".
Però hi ha dues importants diferències. Primer, el menjador escolar no és una aula i menjar no és una assignatura. És un servei de restauració, i els nens hi mengen fora de l'horari lectiu. No ens poden obligar a menjar al menjador de la fàbrica, ni al de la caserna, ni tan sols al de la presó; tampoc al de l'escola. Segon i més important: els pares no poden impedir que el mestre ensenyi matemàtiques, però sí que poden impedir que maltracti els nens. Podem impedir que obliguin a menjar el nostre fill, com podem impedir que li donin una bufetada. Podem fer-ho, i tenim l'obligació de fer-ho, perquè la protecció dels fills és el primer deure dels pares. I que quedi clar que em consta que hi ha escoles normals on els nens de dos anys se serveixen ells la quantitat que volen i mengen (o no) autònoms i feliços.
