Mecànics de bata blanca

Aquesta columna està escrita amb una mà. Tinc l'húmer trencat. Porto uns quants dies d'urgències, proves i visites mèdiques, circulant pel meu cos tot tipus de drogues (opiacis, analgèsics, antiinflamatoris, relaxants). Vaig anar a la primera visita de traumatologia per decidir què s'havia de fer amb el meu braç i, darrere de la salutació de la metgessa, va arribar la primera afirmació: "Hem decidit no operar-lo". Cap explicació de què em passava, de si tenia sentit una intervenció o una altra. A més, havia de continuar cinc dies més prenent un munt de medicaments, col·locat, depre. ¿No calia tenir en compte el meu estat d'ànim o la meva capacitat per gestionar el dolor? No vaig rebre cap tipus d'informació o valoració.

En sortir, entre els pacients que esperaven, vaig veure un adolescent amb crosses. No sé si li tocava ser atès pel mateix professional, però immers encara en la meva experiència, la seva visió em va fer pensar en l'educació per a la salut de què tant parlem i en quina seria la primera lamentació que sentiria al llarg de la setmana sobre els adolescents i la poca cura que tenen del seu cos. Vaig pensar que, si el tractaven com a mi, difícilment aprendria res de com cuidar-lo, especialment ara que està avariat.

Fer-los responsables

¿"Hem decidit" o "Nosaltres considerem que el millor és..."? Si volem que una persona es faci responsable de la seva vida no la podem tractar com un menor o un objecte. Sempre és tracta d'aconseguir que la decisió més raonable la faci seva explicant-li en què consisteix el seu problema i les solucions possibles. No decidim nosaltres els professionals. Hem d'aconseguir que decideixi la persona i decideixi correctament. Un pacient és una persona que pateix, no qui aguanta pacientment l'autoritat mèdica. Si el noi de les crosses no arriba a entendre què li passa al genoll, és probable que continuï donant les mateixes "puntades" que abans de l'accident.

Si ha d'aprendre a relacionar-se amb les drogues del bar o el carrer, potser que comenci entenent les de la farmàcia, amb algú que li expliqui quins medicaments ha de prendre i com funcionen, que l'ajudi a descobrir si val la pena estar més estabornit o més lúcid. Potser em quedaven poques neurones disponibles, però pensava que l'educació per a la salut no és un afer de l'escola sinó dels mecànics amb bata blanca que vetllen per la nostra salut.