Lliçons fineses (II)

On rau la clau de l'èxit educatiu de Finlàndia? Pasi Sahlberg sembla tenir-ho molt clar. En primer lloc -assegura- els finesos mai no han volgut tenir el millor sistema educatiu del món, sinó les millors escoles per als seus alumnes, que no és pas el mateix. En segon lloc, Finlàndia s'ha pres molt seriosament la selecció i formació dels seus mestres. Detecta els millors alumnes i els forma pedagògicament de la manera més competent. Insisteixo en aquesta darrera paraula, perquè els mestres finesos són perfectament conscients de la seva competència docent. El seu govern té molt més interès a assegurar la formació dels seus mestres que a avaluar els resultats dels alumnes a les escoles.

I en tercer lloc, els educadors finesos es mostren molt interessats a estar al dia de les investigacions educatives i a posar en pràctica de manera reflexiva les que els semblen més serioses. Gosaria dir que les idees de Dewey i els seus deixebles tenen més vida avui a Finlàndia que als Estats Units.

Però com deia en l'article de la setmana passada, mentre dediquem grans elogis a l'experiència educativa finesa, dirigim els nostres projectes educatius col·lectius en una altra direcció, que és la predominant en els debats internacionals. A poc a poc s'ha imposat el dogma que solament hi ha una política possible de millora: la basada en la superació de les proves internacionals d'avaluació dels sistemes educatius. Podríem parlar -tot seguint Pasi Sahlberg- del triomf del Moviment Educatiu Global de Reforma (diguem-li MEGR) que sembla haver-se instal·lat còmodament en les ments dels polítics educatius.