Antonio Balón: "L'UCI ens va unir més"

Van néixer a l'agost, gairebé a mitjanit, a l'Hospital de la Vall d'Hebron, la Sofia i l'Helena. Van pesar 600 i 500 grams. Estaven en la setmana vint-i-tres o vint-i-quatre de l'embaràs. Al cap de dos dies va morir la Sofia.

Ho sento.

Nosaltres desconeixíem el món dels prematurs. La meva filla cabia sencera al palmell de la meva mà. No li vam poder veure la cara fins a l'octubre, perquè hi duia tot de coses. Per l'Helena no hi havia ni estadístiques. Estava fora de tot. A l'hospital vivíem al mil·límetre. Un dia la nena podia estar molt bé i aquella mateixa nit podia estar en situació crítica. Era així.

Devia ser dur.

Aquell mateix any, el 2006, va morir el meu pare, va morir el dia del meu aniversari, i a l'estiu ens va passar això. Era un any que per a mi es plantejava molt feliç. Feia poc que era alcalde de Cornellà. Era una nova responsabilitat que em feia molta il·lusió. Però la vida té sempre un component d'incertesa, i has d'estar preparat. Quan l'Helena va entrar a l'UCI algú ens va avisar que allí moltes parelles acaben separant-se. Nosaltres vam sortir-ne més units.

Quan temps vau passar a l'hospital?

Cent trenta-cinc dies, més de quatre mesos. Quan l'Helena ja estava a punt de marxar cap a casa, va agafar un virus respiratori i va estar a punt de morir un altre cop. El dia de desembre que vam marxar de l'hospital, tot va ser com una pel·lícula. Caminàvem pel passadís i anava sortint tothom i ens anaven aplaudint. Era una nena molt especial en aquell hospital. Vaig veure metges amb llàgrimes als ulls.

I arriba l'Amanda.

Quan els nostres amics van saber que volíem tenir més fills ens van dir que estàvem bojos, però nosaltres volíem tornar a lluitar, que és com es planteja la vida, lluitant. L'embaràs va anar molt bé i, curiosament, al cap d'uns anys, el dia del naixement de l'Amanda ens vam tornar a trobar els mateixos protagonistes, el mateix ginecòleg, la mateixa llevadora. Va ser molt emocionant. Va ser un dia fantàstic. L'arribada de l'Amanda ens ha ajudat a no estar constantment a sobre de l'Helena, a estimular la seva autonomia, a deixar que s'equivoqui, que caigui i s'aixequi tota sola.

Com resulta el creixement de l'Helena?

Quan la veus res no et fa pensar que aquella nena hagi passat per una situació tan complicada. Encara ara anem a la Vall d'Hebron a fer seguiment, però és una nena normal des del punt de vista clínic. Cap dels seus òrgans no pateix cap problema. Ara bé, com tots els pares, havíem fet un plantejament sobre la seva educació i ens ho vam haver de pensar molt per intentar-la ajudar al màxim. Ens vam assessorar.

Ja ho entenc.

Encara no sap que va tenir una germana bessona. En fi, les meves filles no saben tot el que fan per mi. Una rialla seva, o jugar una estona o barallar-nos, m'alimenta molt. A l'ajuntament estàs molt a prop de la gent. A mi m'agrada anar pel carrer, parlar amb tothom, i això fa que vagi acumulant tots els seus problemes i angoixes. I quan arribo a casa porto tot això. No m'ho puc treure fàcilment de sobre, i les meves filles m'hi ajuden.

Un valor que vols transmetre a les teves filles.

El respecte als altres, això és molt important. Saber respectar les diferències. Defensar-te quan cal, però sense desqualificar. I que se sentin prou segures del que són.

I un moment d'aquells quatre mesos.

La primera vegada que vaig poder agafar l'Helena. Ja era cap a l'octubre, dos mesos després de néixer. Va ser una sensació fantàstica. Es va fer pipí a sobre meu. Jo no m'ho podia creure de tan feliç com era.e