La cua de Quiró

Ja el suspendrà la vida!

El bon mestre és un poeta ensenyant i un tècnic perspicaç corregint. Disposa de recursos creatius per transmetre el saber i de rigor tècnic per corregir els sorolls que sempre destorben la comprensió. És, doncs, necessàriament, algú que té coneixements, perquè si no sap res no pot diferenciar una opinió d’un argument.

Avui sentim dir que el bon mestre és qui es deixa portar per la retòrica de la transgressió; vull dir, de la innovació. A mi això de ser sempre innovador em sembla poc ambiciós i un xic banal, perquè l’innovador de sèrie considera noble saltar-se qualsevol límit simplement perquè hi és, sense preguntar-se per quina raó algú l’hi va posar. Dir que cal anar més enllà de la zona de confort és avui el més confortable. ¿No seria més fàcil ampliar la zona de confort? De fet, aquesta ha estat sempre la principal funció del coneixement. Claudio Magris diu que l’home banal afirma la seva originalitat llençant escombraries per la finestra simplement perquè ho prohibeix un rètol.

El pitjor mal dels nostres centres educatius és avui la ignorància orgullosa que, inconscient de la diferència entre raonament i opinió, fa de l’expressió lliure de no importa quina opinió el principi de tot coneixement. Estem assistint a l’aparició d’una pedagogia clientelar i d’un alumne consumidor. Cal reconèixer que té un avantatge: tots tenim opinions i, en aquest sentit, no hi ha res més equitatiu. Més d’un professor universitari m’ha comentat les seves dificultats per corregir amb un raonament l’opinió de l’alumne que li ve a protestar perquè -en la seva opinió- ha estat avaluat injustament. Digui el que digui el professor, aquesta serà també la seva opinió. I en la dialèctica de les opinions la més valuosa és sempre la nostra.

L’opinió fa retòricament inconsistent qualsevol diferència entre veritat i error, perquè no respecta la forma de l’argument sinó el seu propietari. Però ni totes les opinions, ni totes les emocions, ni totes les exaltacions poètiques són respectables, encara que el democratic consumerism propugni el contrari. De fet, no hi ha manera més eficaç de perllongar indefinidament l’adolescència de l’alumne (la minoria d’edat, diria Kant) que la sacralització de la seva opinió.

Alguns mestres es neguen a acceptar la batalla de l’argument esgrimint una opinió professionalment claudicant: “Ja el suspendrà la vida!” En quantes juntes d’avaluació es deu haver sentit aquests dies aquest maleït exabrupte!