En família

Institucions i divorci

El divorci és molt traumàtic per als fills. L’American Academy of Pediatrics resumeix les dades científiques: “En totes les edats, els nens tenen freqüentment símptomes psicosomàtics com a resposta a la rauxa, la pèrdua, el fet de no sentir-se estimat i altres factors d’estrès [...]. Probablement se senten culpables».

També hi ha altres problemes específics segons l’edat: “Els menors de tres anys poden reflectir l’aflicció, el dol i la preocupació dels seus cuidadors, sovint mostren irritabilitat, augment del plor, por, ansietat de separació, problemes de son i problemes gastrointestinals, agressivitat i regressió en el seu desenvolupament”. Per si no és prou complicat tot plegat, sovint trobo decisions judicials que encara empitjoren la situació. Durant anys, el règim de visites habitual era “caps de setmana alterns, i quinze dies a l’estiu, amb el pare”. Pot funcionar per a canalla de deu anys, però aplicat a infants més petits, és un desastre, una agressió. He vist menors de tres anys condemnats a passar quinze dies lluny de la seva mare. Recordo un pare que va abandonar a mig embaràs la seva dona; un any més tard va tornar dient que ara s’estimava molt el seu fill. El nen presentava importants alteracions de conducta després de cada cap de setmana de separació; després dels quinze dies de vacances, amb un any d’edat, el van haver de començar a portar al psicòleg.

Darrerament semblava que les coses milloraven, que alguns jutges començaven a comprendre. Els nens petits estableixen un primer vincle afectiu amb una persona, habitualment la mare. Si de veritat es vol mantenir una bona relació del nen amb el pare, el que cal és que el vegi sovint, unes hores gairebé cada dia. Cap als tres anys, sempre atents a la reacció del nen, es pot provar a passar una nit separat de la mare. Passaran anys fins que el nen estigui preparat per passar una setmana sencera lluny d’ella. Sí, alguns jutges començaven a entendre això, i a retardar les pernoctes fins als dos o tres anys.

Però ha sortit una nova moda, la custòdia compartida. Imagino que, en la ment dels seus partidaris, això era una cosa raonable i fins i tot beneficiosa. Però, en la pràctica d’alguns jutges, això s’ha convertit, simplement, en “dues setmanes amb el pare i dues amb la mare”, tot l’any, per sempre més. Ho trobo, a qualsevol edat, terrorífic. ¿Canviar cada quinze dies de barri i potser de ciutat, d’amics, d’escola? Em genera dubtes, i més quan ho he vist aplicar amb nens de dos anys. Sí, dos anys. Separat de la seva mare en quinzenes alternes. Per a mi aquest nen és un nen maltractat, víctima d’un sistema absurd i opressor.