"Has de ser concret i breu"

Xavier Fina és consultor cultural i pare de la Jèssica, l'Oriol i l'Aiman, de 15, 13 i 8 anys. És fundador i director de la consultoria ICC, que ha assessorat moltes administracions catalanes, espanyoles i de països llatinoamericans. Fa classes a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

"Has de ser concret i breu" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

M'ha desconcertat, de ser pare, la quantitat de coses que algun cop he dit que no faria i que he acabat fent. Vaig ser pare relativament gran, als 35, i creia que alguns temes els tenia molt clars, però amb el temps m'ho he acabat menjant tot amb patates.

Per exemple.

Tinc una filla adolescent i, passant l'estiu al poble, m'he trobat amb el conflicte de sortir de nit. Fa anys, quan veia segons quines coses, estava molt segur que a mi no em passarien, com ara posar-me el despertador a les cinc per anar a buscar la filla al poble del costat.

En què has pogut mantenir-te ferm?

Hi ha una cosa que m'emprenya, que és l'absoluta comprensió que sembla que tenen alguns pares envers el suposat caràcter dels fills. Parlo de nens que no et saluden o que no et miren als ulls. "És que és tímid", diuen els seus pares. No, perdona, no és tímid, és un mal educat, perquè aquesta suposada timidesa és perfectament educable. Pots ser tímid i fer petons a les tietes. "Oh, és que no li agrada fer petons!" Ni a mi tampoc. El vuitanta per cent de petons socials que he de fer preferiria estalviar-me'ls. Em fa sentir orgullós que si els meus fills estiguessin aquí et mirarien als ulls i parlarien amb tu. I si un dia te'ls trobessis pel carrer, et saludarien.

Què més t'ha sorprès de ser pare?

Mira, jo tinc la tendència, potser pel fet d'haver estudiat filosofia, de creure que la paraula ho pot tot. Doncs no, i sent pare m'he adonat del poc pes que té la paraula.

Vols dir?

Pensava que parlar molt serviria per entendre's amb els fills, i no. Quan parles amb ells no has d'abusar de les grans explicacions. A casa tothom fa broma dels mítings mentre vaig conduint. Però el discurs llarg i el pensament complex no és la millor manera d'arribar als nens. Potser hi haurà un moment que sí, però ara si vull fer arribar un missatge amb èxit he de ser precís, concret i breu. Les grans reflexions només aconsegueixen que desconnectin.

De què parles amb la filla adolescent?

En els últims mesos hem viscut moments de màxima llunyania i també de màxima proximitat. Les converses que recordo són aquelles per fer-li entendre que als quinze anys és normal sentir-se molt poderosa un dia i l'endemà sentir-se un desastre total. Ara passa per una època en què veu els pares com una nosa i forma part de la naturalesa humana pensar això als quinze anys. Però és bo que jo li digui que, faci el que faci, sempre tindrà els pares al costat.

Algun consell?

Cal deixar que els fills t'expliquin els problemes que ells consideren gravíssims. Tu no et pots limitar a dir que allò no és greu perquè si ho fas s'allunyaran de tu. Has de viure els seus problemes com si també fossin els teus, com si fossin importants.

I, amb el mitjà, de què soleu parlar?

Sovint intento fer-li entendre que és un xaval collonut, perquè realment ho és, però li passa que té força conflictes amb els companys. És un seductor i val molt, tot i que a vegades no s'estima prou a ell mateix i veu els altres com una amenaça.

I amb el petit?

Amb l'Aiman, que és el mimat de la casa, més que tenir-hi grans converses, responc preguntes. Ahir justament, mentre sopàvem, ens va preguntar si el seu nom, Aiman, li havíem posat nosaltres. Doncs no, i a més no sabem qui li va posar, perquè no és un fill biològic -cap dels tres ho és-, va néixer en un hospital del Marroc. Li hauríem pogut canviar el nom, però era el seu. Així que li vaig preguntar: "Vols que a partir d'ara et diguem Jaume?" S'ho va pensar una estona i va decidir que no, que continuaria dient-se Aiman.