BLANCA LÓPEZ-BONET

Germans, l'experiència de créixer compartint

Les relacions entre germans poden arribar a ser les més llargues de la nostra vida. Són relacions que ens ensenyen a compartir, a negociar i a resoldre conflictes des de petits. La qualitat d’aquestes relacions dependrà de l’educació rebuda

GERMANS, L’EXPERIÈNCIA DE CRÉIXER COMPARTINT Zoom

La Bea és la segona de cinc germans i explica que té molt bona relació amb tots, però que cadascun és diferent. “Amb la meva germana gran em porto 15 mesos, així que de petites pràcticament ho fèiem tot juntes, fins i tot recordo que ens adormíem agafades de la mà. Amb el germà que ve després em porto dos anys de diferència i és amb qui tinc una relació més d’amistat -suposo que com que tots dos estem al mig sempre hi ha hagut molta complicitat entre nosaltres-. El quart va arribar que jo tenia 6 anys i era el nino amb qui m’encantava jugar, i amb la meva germana petita la relació ha sigut maternal des del principi perquè ens portem 12 anys de diferència”.

Avui en dia, però, no és fàcil trobar famílies tan nombroses perquè la majoria de cases occidentals tenen de mitjana entre 1,5 i 2 fills. A Catalunya aquesta xifra decreix i, segons l’informe d’evolució de la família a l’Estat del 2016, el nombre de fills per llar se situa en 1,39. El que sí que ha augmentat durant els últims anys, però, són els naixements de bessons, que ja suposen el 2,29% del total anual. L’Ester i la Laura són bessones i reconeixen que la seva relació sempre ha sigut molt especial. Diuen que tenen una connexió indescriptible i que de petites eren com una sola persona. “Érem un equip, penso que a casa ens veien com una persona i, per tant, el rol que teníem era el mateix. El nostre caràcter era molt semblant i ho fèiem tot juntes: l’escola, l’esplai, els estius... Compartíem fins i tot el menjar i a casa se’n reien!”, recorda l’Ester.

1,39

És el nombre de fills per llar a Catalunya

Aquestes experiències són difícils de viure quan entre els germans hi ha molts anys de diferència, perquè les relacions es tornen més parentals. Quan el Carles va néixer els seus germans tenien 11 i 18 anys i reconeix que la seva relació s’assemblava més a tenir dos pares i dues mares que no pas a tenir germans. “Esclar que tinc records amb els meus germans de quan era petit, però són de coses molt puntuals. Recordo un dia, per exemple, que la meva germana em va portar a un bar amb les seves amigues i jo vaig començar a agafar les propines que hi havia a totes les taules i els hi vaig portar tot content. I amb el meu germà no recordo jugar-hi gaire però sí estar plegats veient Star Trek o Els joves, o passar l’estona jugant a l’ordinador amb ell. Al final, crec que tot i portar-nos tants anys, som germans i tenim interessos i gustos similars”.

Els experts asseguren que la qualitat d’aquestes relacions dependrà de l’educació rebuda i no de la diferència d’edat entre els germans. Ara bé, els anys de diferència sí que condicionaran els records i els rols que es desenvolupin a casa durant la infància. Els records també són sovint de discussions d’infantesa i és que ¿qui no s’ha barallat amb els seus germans alguna vegada? La Bea recorda que ella era un desastre i que sempre se li feia malbé la roba de la seva germana o se li rebentaven els bolígrafs a les bosses que li agafava. Les bessones coincideixen i expliquen que d’adolescents la roba va ser també el motiu principal de baralles, però el Carles reconeix que aquest tipus de disputes ell no les va tenir mai. Diu que quan a casa seva hi havia discussions entre germans es resolien autoritàriament: “Jo feia alguna cosa que no podia fer i els meus germans em castigaven perquè tenien l’autoritat per fer-ho”.

FER-HO TOT JUNTS, SÍ O NO?

El fet de compartir el dia a dia i fer-ho tot junts a casa és pràctic per als pares i fomenta les relacions fraternals, però els experts alerten de la importància de conservar un temps a soles amb cadascun dels fills. L’Alba Pérez-Guerra, psicòloga infantil del centre Êidos, explica que el germà gran necessita tenir moments d’espai a soles amb els pares -com els que tenia abans de l’arribada dels germans- i el petit necessita també aprendre que pot tenir moments a soles. En el cas dels bessons la psicòloga diu que és diferent perquè, com que sempre han estat junts, tendeixen a fer-ho tot plegats i de vegades les separacions en el futur poden ser difícils de gestionar.

"El germà gran necessita tenir moments d’espai a soles amb els pares"

Alba Pérez-Guerra - Psicòloga infantil

L’Ester recorda que la primera vegada que es va separar de la Laura va ser a la universitat i reconeix que va ser difícil: “Si tornés a ser petita confesso que potser començaria abans a fer coses per separat, perquè el canvi després no sigui tan fort”, afegeix.

EL GRAN, EL MITJÀ, EL PETIT

Més enllà de les particularitats de cada família, la psicologia ha establert al llarg dels anys unes pautes generals de comportament dels fills segons el seu ordre de naixement. El fill gran, per exemple, acostuma a ser qui adopta un rol més exigent amb ell mateix i amb els altres perquè els pares no saben gaire bé què vol dir fer de pares i tenen les expectatives molt altes. Els fills del mig solen créixer amb més desafecció, amb més autonomia i solen ser més individualistes, però alhora sociables, i els més petits -ocupin l’ordre que ocupin- encara seran més autònoms i oberts. Tot plegat els nostres protagonistes ho certifiquen. La Bea assegura que la seva germana gran ha sigut sempre la més responsable dels cinc i que la més petita és la que ha sabut agafar el millor dels altres germans. El Carles reconeix que el seu germà gran és qui sempre ha tingut més autoritat a casa, tot i que també és a qui sempre se li ha exigit més, i les bessones expliquen que la seva germana gran també compleix el rol i sempre s’ha comportat com la progenitora de la família.

UN EQUIP PER SEMPRE

“Tot i les individualitats entre els germans, al final els cinc som un equip”, diu la Bea, i assegura que, si vols fer-los mal, només cal fer-ne a un d’ells. “La sensació de bandada és comuna. I això crec que es construeix de petits”, afegeix. I és que al final, siguin grans, petits, mitjans o bessons, si alguna cosa caracteritza la majoria de relacions fraternals és el sentiment de família, d’equip. En alguns casos aquesta relació es forja a la infància, com és el cas de les bessones o de la Bea, però en d’altres el sentiment de pinya apareix més endavant. El Carles n’és l’exemple: “Quan era petit m’estimava els meus germans però la diferència d’edat feia que no interactuéssim gaire i ara d’adults la cosa ha canviat i em sento més unit a ells. Reconec que potser no som un equip gaire bo però ho intentem amb ganes!”

AMICS O RIVALS?

Segons els experts, la qualitat de les relacions fraternals no té relació amb els anys de diferència sinó amb l’educació. Pérez-Guerra explica que la relació que es formi entre els fills dependrà majoritàriament de la feina que hagin fet els pares en aquest sentit i que, per tant, si no en tenen cura, si no respecten la individualitat i la paritat entre els germans, és quan sorgiran rivalitats.