El pare que et va matricular

El Furby

És una de les lluites més desiguals de casa meva. Vull dir que en condicions normals l’hauria perdut fa molt de temps. Però no, de manera inversemblant porto sis anys bons aguantant heroicament les envestides sentimentals de les dues persones que més m’estimo. Que de què parlo? Doncs parlo del gos que no tenim, o, el que és el mateix, de l’animal de companyia pel qual supliquen dia sí i dia també. Ho han intentat tot per estovar-me: xantatges emocionals, vídeos amb cadellets juganers... però no hi ha manera. Ep!, i abans que em llanceu la cavalleria per sobre, us diré que no vull gossos a casa perquè m’agraden, perquè n’he tingut, perquè sé qui acabaria traient-los a passejar i qui hauria de recollir-los les caques. I sobretot sé què passa quan marxen, la pena i el dolor i el buit que deixen per sempre més.

Per això no vull gossos ni gats ni hàmsters ni pollets. Encara recordo el trauma del pollet Robertito, que va quedar rostit una nit d’hivern quan vaig decidir que estaria molt millor dormint calentet damunt la catalítica de casa. Res, que no vull més disgustos. Per això m’he quadrat. El que passa és que sóc tou de mena i la mala consciència va fer que aquestes festes cedís davant l’opció ideal que em va presentar el meu nen. “Podríem tenir un Furby, papa!” Sí amics, es veu que hi ha un animaló electrònic al qual no cal passejar quan plou i que riu i parla i fa caquetes virtuals d’aquelles que no fan pudor ni s’han de recollir de terra. Total, que el tió el va cagar davant l’entusiasme familiar i el meu escepticisme habitual. El primer dia va ser preciós. Era com un ocellet inofensiu, una mena de Gremlin bondadós que reia quan li feies pessigolles i deia el teu nom. Però el segon dia ja volia matar el collons d’ocell. Tenia la seva veu clavada al cervell. No callava ni sota l’aigua. L’inventor d’aquest estri infernal s’havia oblidat un interruptor per apagar-lo o almenys un regulador de volum per apaivagar un llenguatge digne del pitjor doblatge dels anys 50.

Sí, ja sé que li puc treure les piles, però com puc fer-ho si el nen no el deixa sol ni per anar al lavabo? És per això que, desesperat, faig una crida a la gent de bona voluntat. Si heu patit la plaga d’aquesta bèstia peluda, ¿seríeu tan amables de compartir la vostra solució final amb mi? Si ho feu prometo repensar-me això del gos. De debò.