La proliferació d’escoles de música als anys noranta ha permès passar dels 10.000 alumnes d’aleshores als 60.000 actuals i ha elevat el nivell musical tant amateur com professional a Catalunya. Tanmateix, la constatació de les escoles de música que una part molt important de la població no accedeix a l’educació musical, sobretot per motius econòmics, però també socials, va fer néixer ara fa deu anys el moviment Un Infant Un Instrument (UIUI), que treballa emmirallant-se en molts països europeus per assolir una democratització plena de la pràctica instrumental, que passa necessàriament per la seva implantació en l’educació obligatòria.

Per commemorar el desè aniversari, el Moviment UIUI va celebrar el 14 de maig el seu primer concert, en què van participar els trenta-cinc centres educatius que porten a terme el programa. Una actuació que es va realitzar de manera simultània en cadascuna de les escoles amb un repertori diferent però amb una peça en comú, Rondosaurus, de Mary Cohen, que es va enregistrar en vídeo i que ara s’editarà perquè hi surtin talls de totes les participants.

Es tracta de la seva última iniciativa per visualitzar un projecte que no para de créixer i que ja abraça gairebé 3.000 alumnes, que van tenir l’oportunitat de posar en pràctica els seus coneixements i sentir-se, per un dia, músics. L’objectiu d’aquesta ambiciosa iniciativa és normalitzar un fet que ara és excepcional al nostre país, però que en molts sistemes educatius del món és una pràctica comuna: que els nens i nenes aprenguin a l’escola a tocar un instrument musical, ja sigui el violí, el violoncel, la trompeta o el saxo.

Component social

L’Arnau Gómez, un dels tres coordinadors del moviment, fa una valoració molt positiva dels deu anys del programa: “És un projecte que té un fort component social perquè advoca per la justícia cultural. A més, implica una nova metodologia perquè ensenyes tres instruments a una classe de vint alumnes, mentre que a les escoles de música es fa de manera individual o en petits grups. La finalitat no és formar grans músics, l’escola no és el lloc”. En aquest sentit, el també coordinador de l’Escola de Música Contrapunt de Llorenç del Penedès deixa clar que “qui no en té prou va a l’escola de música”, però que “el canvi més rellevant és que els infants aprenen a tocar un instrument a l’escola com passa al nord d’Europa o als instituts dels EUA”.

En un context en què el ministeri d’Educació vol relegar l’educació musical a assignatura optativa, Gómez sentencia que el Moviment UIUI és “una rebel·lió contra la reforma educativa del govern espanyol que es vol ventilar la música de l’àmbit escolar, quan a Europa s’avança cap a la direcció contrària. L’aprenentatge de la competència artística és imprescindible per a la formació i el desenvolupament integral dels infants i joves perquè desenvolupa habilitats com la creativitat i el treball en equip”.

Incidir a primària

L’Escola de Música Contrapunt va iniciar el projecte fa tres anys amb una escola, aquest any ja n’hi compten dues i el curs vinent la xifra arribarà a la mitja dotzena: “Això està passant arreu. El boom vindrà ara, perquè en els darrers tres anys és quan més centres s’hi han apuntat. Abans havies d’explicar el projecte i ara són les mateixes escoles les que ho demanen directament”, explica Gómez. Que només hi hagi un institut entre els 35 centres educatius inscrits obeeix a una consideració prèvia: “Els nens aprenen a tocar un instrument als set o vuit anys, i per això s’ha incidit en l’educació primària. Amb la voluntat, això sí, d’estendre-ho als centres de secundària per garantir la continuïtat del projecte”. En qualsevol cas, el coordinador diu que “l’estructura de les escoles de música també limita el creixement”.

El finançament és el gran repte per fer arrelar el programa: “Cada escola de primària i de música s’adapta a les seves circumstàncies. Les despeses principals són la compra de l’instrument i la presència de professors d’escoles de música. Hi ha escoles de ciutats grans on n’entren tres, però les escoles que no tenen recursos estan tendint a eliminar professors de suport perquè no és sostenible i perquè l’objectiu final és que s’estengui arreu amb vocació de país, com ha passat amb els escacs, que ja s’han introduït a 120 centres” explica Gómez.

Teresa Ferrer, directora de l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM), constata que “la despesa no és tan elevada”, però reconeix: “Estem buscant vies de finançament públic o privat perquè ni les escoles, ni les famílies ni els ajuntaments poden assumir el cost”. A parer del coordinador del moviment, la clau de tot plegat és discernir si “l’objectiu és pagar els sous dels professors de música o culturitzar la societat. És evident que les escoles de música poden perdre infants, però en guanyaran a secundària amb els que vulguin continuar”. A parer de Gómez, hi pot haver un canvi en les regles de joc: “Si el programa arrela pot suposar la segona revolució de l’educació musical, perquè l’aparició de noves escoles de música a finals del segle passat va permetre a la classe mitjana accedir a l’educació musical, un àmbit fins llavors reservat a la burgesia. I ara volem que les classes populars puguin fer-ho. En tres anys hem passat de 300 alumnes a 3.000”.

La tasca de l’ACEM consisteix a fer d’altaveu de la proposta amb la missió d’exportar-la a la resta d’escoles de música, fent jornades de formació per implementar-ho després a l’aula. La seva màxima responsable admet que la xifra d’escoles de música que hi participen encara és baixa: “Hi participen 15 escoles de les 165 existents i, per tant, encara queda molt recorregut. Algunes no ho fan per desconeixement i d’altres perquè no saben com fer-ho. El problema és la falta de recursos i que, legalment, en horari escolar els alumnes no poden estar amb un professor d’una escola de música, cosa que hem resolt amb el departament d’Ensenyament. El més important, però, és que les dues escoles i l’ajuntament s’hi posin bé”, conclou Ferrer.