"Et tornen a descobrir"

Ja fa tres anys que són fora de casa i hi ha gent que em pregunta: "I no els trobes a faltar?" I esclar que sí que els trobo molt a faltar. Però, per sort, ara tinc moltes opcions per mantenir-hi el contacte i hi puc parlar sovint per internet. Però també és cert que és un contacte una mica superficial. La meva dona, que és australiana, sempre va escriure a la seva mare unes cartes molt llargues. I trobo que a l'hora d'escriure sobre el paper et planteges molt més què vols dir. Dius més coses. Quan et connectes per Skype, la comunicació és més efímera, tot i la sensació que pots saber immediatament qualsevol cosa que els passi, per bé o per mal.

On són els teus fills?

Un és a Cambridge, estudiant geografia. Ja està fent l'últim curs. L'altre és a Anvers, estudiant dansa clàssica i ballet. De fet, he de reconèixer que tot el procés que és l'adolescència resulta molt més fàcil quan els fills no són per casa. Algun cop he sentit històries espantoses sobre la convivència amb adolescents. Aquest període de confrontació constant et pot arribar a donar molt mala vida. I haver-nos-ho estalviat és un avantatge per a nosaltres. Però també crec que aquests no són els anys crucials per a la relació que establim amb ells.

Quins ho són?

Dels zero als set, per exemple. Si tu has estat molt a prop dels teus fills en aquests primers anys, la connexió que hi estableixes ja és de per vida. Si aquesta primera connexió és íntima i positiva, vull pensar que d'alguna manera estan blindats. Això no vol dir que no els puguin passar desgràcies, o que no puguin patir, però si aquesta connexió amb els pares hi és, quan passin per moments difícils estaran més ben armats.

És una idea tranquil·litzadora.

En l'adolescència els fills han d'agafar distància. Així ha de ser. El pare és una figura mítica que es va desmuntant. Comencen a veure que ets menys capaç de fer certes coses. Comencen a fer broma de la teva manera de fer. I tot això ho has d'anar acceptant. A casa mai no hi va haver gaire enfrontament.

¿Són molt diferents els teus fills?

El gran era molt racional i passava que sovint ell tenia clar què calia fer i, en qüestions pràctiques, val a dir que molts cops tenia raó. En el cas del petit, als catorze anys va marxar a estudiar a Bèlgica. Va ser molt d'hora. En molts aspectes encara era un nen. Com a pare t'has d'adaptar, no tant a la pèrdua d'autoritat sinó al fet de deixar de ser una figura referencial per a ells. Però passats uns anys, els fills et tornen a descobrir i s'adonen que els pares sabem més coses del que es pensaven.

I ara veus la paternitat des de la distància.

A vegades sóc en un parc o un restaurant i observo parelles amb fills petits i veig ben bé que estan intentant sobreviure. Veus que se'ls ha acabat una part del contacte íntim, d'aquella complicitat. Entens que el dia a dia és una espècie d'estat de guerra, ple de recriminacions, de retrets. Passar per tot això és dur perquè els primers anys els fills s'ho mengen tot. Però quan se supera aquesta fase hi ha molt camp per córrer.

Tu treballes a casa. Has pogut estar moltes hores amb els fills.

Hi ha aquesta idea absurda del temps de qualitat. Jo no hi crec gens, en això. Quan t'hi estàs molt, amb els fills, hi ha moments que semblen insuportables i, de cop i volta, aquella situació es converteix en un gran moment. La paternitat és una marató, és una carrera de llarg recorregut. Un pare no pot arribar i dir: "Fill, ara estaré amb tu mitja hora fantàstica". Ser pare és un anar fent, té molt de repetició. No pots engegar el parquímetre. Els moments especials són quan són. L'espurna sorgeix de la monotonia, de l'experiència quotidiana.