Estímul de lectura
El meu pare només tenia estudis primaris. Potser per això estimava els llibres. Els llibres no havien sigut mai una assignatura per a ell. No els veia com a cultura o literatura, i encara menys com un deure feixuc, sinó com a entreteniment i diversió.
El meu pare mai havia hagut de llegir un llibre abans de certa data, per fer-ne un comentari de text o un resum o per passar un examen. Llegia els llibres com, sens dubte, els autors desitgen que es llegeixin: per plaer. Per saber què passarà a continuació. La casa estava plena a vessar de llibres de tota mena i condició, des d’edicions barates de novel·les policíaques fins a les obres completes d’Azorín o Shakespeare bellament relligades. Un dia li vaig sentir dir amb orgull que havia llegit tots els seus llibres excepte Las moradas de santa Teresa i no recordo quin altre; vaig intentar llegir Las moradas per superar-lo, però jo tampoc me’n vaig sortir.
Com que no considerava els llibres una part important de l’educació, el meu pare mai va insistir a fer-me llegir. Al contrari, llegir era una distracció, com mirar la tele o jugar, una cosa que només pots fer quan ja et saps la lliçó i has fet els deures. No veia amb bons ulls que jo llegís durant el curs; ho considerava una activitat més pròpia de les vacances. Recordo llegir a la nit quan tothom dormia, o amb la novel·la amagada dins del llibre escolar, fingint que estudiava. Potser per això estimo els llibres.
Només em recomanava un llibre si jo li demanava consell. Així vaig descobrir clàssics com Poe, Rubén Darío i Robinson Crusoe, i autors d’èxit de la seva joventut, com Edgard Wallace i Wodehouse. Em vaig aficionar a les policíaques amb Holmes, Maigret i el Pare Brown, i a la ciència-ficció amb precursors tan inversemblants com Cyrano de Bergerac ( Viatges a la lluna i al sol ), Twain ( Un ianqui a la cort del rei Artús ) i Kipling ( Kim ). No sempre tenien èxit les seves recomanacions; mai vaig acabar Les opinions sobre la vida del gat Murr. El seu error més gran va ser regalar-me, amb vuit o nou anys, una edició resumida i adaptada d’El Quixot. Vaig passar molts anys dient que El Quixot era una porqueria, fins que als setze vaig descobrir el de veritat.
El meu pare fumava. Només cigars. Un al dia, dos el diumenge. Avançat al seu temps, va decidir que el fum del tabac no era bo per als nens. Jo tenia prohibit seure a la seva falda quan fumava. Cap dels seus fills va fumar, mai. Llegeixo perquè el meu pare llegia; no fumo perquè ell ho feia. La influència dels pares és innegable. Els seus camins, sorprenents.
