A vegades em pregunto si tenim actituds incíviques perquè tenim molta pressa o si tenim molta pressa perquè ens hem tornat incívics. Fa uns dies, al mercat, vaig esperar pacientment el meu torn per recollir i pagar un encàrrec que havia fet la setmana abans. El venedor, quan va veure que només m'enduia allò, em va dir que l'hi podria haver demanat sense fer la cua. Li vaig respondre que no es preocupés, que quan tinc urgències realment urgents i importants no acostumo a anar al mercat i que quan hi vaig m'enduc sempre la paciència de bracet, una magnífica acompanyant que em permet aprofitar l'espera per observar, escoltar, contemplar, admirar, conversar, aprendre, respectar... Com més persones hi ha que pensen només en elles, en les seves necessitats i els seus temps, més gran és el temps que ens hem d'esperar la resta i la paciència que ens cal per evitar raons. Els minuts d'espera que ens volem estalviar quan pretenem ser atesos immediatament són minuts de més que encolomem als altres, i d'això a casa meva en diem tenir penques.
Fer-ne virtuts
Paciència i deferència són dues virtuts que ens fan molta falta i que van molt lligades, i és cosa dels pares, mestres i adults en general esdevenir-ne un referent per a les criatures i aprofitar petits moments o situacions quotidianes per cultivar-les. Un altre bon lloc per posar-les en pràctica són els ascensors. Quan som a punt de pujar i veiem que entra algun veí al portal, en lloc de prémer corrents el botó i fugir cap a dalt -com qui no l'ha vist- esperem uns instants i preguntem-los si pugen. La majoria ho agraeix. Algun incívic que prefereix pujar sol potser arrufarà el nas. Acostumen a ser els mateixos que no t'esperen mai a tu i que tampoc no es plantegen que, a banda de cortesia, hi ha motius ecològics i de sostenibilitat per pujar junts.
