Encara es fa pipí al llit: Què fem?

El Pablo ara té vuit anys i es va fer pipí al llit gairebé cada nit fins als sis. La seva mare, Lupe García, reconeix els maldecaps que se’n deriven, però assegura que cal actuar amb normalitat i no donar-hi més importància de la necessària. “Els pares patim perquè no se li escapi, sobretot quan dorm fora de casa, on rentar-lo, canviar-lo i netejar els llençols és més incòmode i feixuc”, admet. “Però no serveix de res enfadar-te ni dramatitzar, ja que només aconsegueixes fer sentir malament el teu fill per una situació que no pot controlar”, lamenta. La Lupe aconsella a altres famílies que “tinguin paciència, ja que un dia passa i després ja ni te’n recordes”.

Mullar el llit no es fa expressament. Ni és còmode per a ningú. No ho és per als pares, que tendeixen a preocupar-se i s’han de fer càrrec de les contrarietats que suposen els pipís incontrolats, però tampoc ho és per als fills, que volen fer-se grans i no poden. De vegades, l’entorn familiar i d’amics tampoc hi ajuda, ja que en alguns casos fan avergonyir la criatura o donen consells de bona fe als pares, que acaben per col·lapsar-se i sentir-se impotents. Què li passa al meu fill? ¿És normal que encara es faci pipí mentre dorm? Què podem fer? Superarem el tràngol?

Davant d’aquesta situació, és important comptar amb el suport de professionals per tractar cada cas segons les necessitats específiques. L’equip multidisciplinari del CAP Can Bou de Castelldefels explica què és l’enuresi nocturna i com es pot ajudar les famílies des de l’enfocament de la infermeria, la pediatria i la psicologia.

ENURESI NOCTURNA

ENURESI NOCTURNA“L’enuresi nocturna és l’eliminació d’orina per la nit de manera involuntària en una edat en què s’espera que l’infant ja controli voluntàriament el pipí”, defineix Jaume Conejero, pediatre d’atenció primària a Castelldefels. “L’enuresi afecta un 16% dels nens de cinc anys, un 10% dels de sis i un 7,5% dels de deu. El percentatge va disminuint a mesura que avança l’edat, amb un percentatge que va de l’1% al 3% fins als quinze anys”, explica Conejero. “Cada infant és diferent i no tots controlen l’esfínter a la mateixa edat”, afegeix la infermera del CAP Can Bou Marta Calàbia. Així, “es considera que un infant té enuresi nocturna quan cap als 5 anys encara se li escapa el pipí durant la nit. És en aquest moment que els pares poden consultar amb la infermera de referència per valorar la situació, iniciar un tractament o derivar a l’especialista”, aconsella Calàbia, que també és membre del Grup d’Atenció a la Infància i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.

De fet, una de les etapes que més dubtes genera entre les famílies és la de la retirada dels bolquers. L’edat més freqüent per treure els bolquers durant el dia és entre els 2 i els 3 anys, i normalment al cap d’uns mesos es pot retirar el bolquer de nit. “Els pares rebran el consell de treure els bolquers per part de la seva infermera a la revisió dels dos anys, però és la família qui ha de decidir quan és el moment idoni. De fet, el millor moment per treure el bolquer és quan el nen està preparat. El control d’esfínters s’adquireix de manera natural i els pares rebran senyals del seu fill per saber que ja toca”, explica Calàbia. I afegeix que “un bon moment també és a l’estiu, ja que es tracta d’un període de vacances, més tranquil i distès, en què els pares poden dedicar-se més als fills. A més, el fet que els petits vagin nus o portin menys roba facilita el canvi de muda”.

En qualsevol cas, segons la infermera, “aquesta és una etapa que s’ha de viure amb naturalitat, en què no s’ha de castigar ni premiar aquest acte. Un consell per als pares és involucrar el fill perquè s’adoni de com funciona el procés. És important la comunicació, explicar-li en tot moment què està passant. També cal deixar que el petit esculli on vol iniciar el procés, a l’orinal o al vàter”, remarca Calàbia. “Si quan s’intenta retirar el bolquer no funciona, es pot tornar a posar i intentar-ho més endavant. El més important és no pressionar el nen”, puntualitza Calàbia.

PER QUÈ SE LI ESCAPA?

PER QUÈ SE LI ESCAPA? No hi ha raons clares que expliquin per què uns nens es fan pipí al llit i altres no, i això ha derivat en controvèrsies sobre les circumstàncies que s’hi relacionen. Des d’alguns sectors s’interpreta que hi ha una incapacitat per despertar-se, un son molt profund o un volum elevat d’orina durant la nit, ja sigui perquè el nen beu molt abans d’anar a dormir o perquè l’hormona que regula aquest volum no s’activa. També es considera que hi ha altres factors que hi poden influir, com el restrenyiment, els problemes a l’escola, un divorci, el dol o el naixement d’un germà petit.

Per Jaume Conejero, pediatre del CAP Can Bou, són explicacions sense base científica. “Durant molts anys s’ha donat credibilitat a alguns mites sobre l’enuresi nocturna com la por a la foscor, la necessitat de cridar l’atenció dels pares, la gelosia dels germans, o per una ingesta excessiva d’aigua a partir de certa hora de la tarda o nit, però no estan comprovats”. En canvi, Maria Àngels Horta, psicòloga del mateix centre d’atenció primària, argumenta que “les ansietats, les preocupacions o les angoixes que no es gestionen bé, moltes vegades es mostren a través del cos, és a dir, se somatitzen, i en els nens encara és més freqüent. Per tant, podríem dir que alguns infants expressen el seu malestar a través de fer-se pipí al llit”.

El que sí que està documentat és que és més freqüent en nens que en nenes a causa dels diferents ritmes de maduració, i que en els casos en què alguns dels pares o germans han estat enurètics, es repeteix el patró. “La prevalença és d’1,5 per 2 vegades que afecta més en nens que en nenes, independentment dels criteris que s’estableixin per al seu diagnòstic. Això passa durant tota la infància i es pot observar també en l’adolescència, tot i que aquesta desigualtat tendeix a disminuir entre els 8-10 anys”, explica Conejero. En qualsevol cas, el pediatre remarca que “l’enuresi no és un trastorn hereditari, simplement hi ha una predisposició si un o els dos progenitors han presentat en la seva infància episodis enurètics”. La família del Pablo n’és un exemple, ja que el seu pare també mullava els llençols: fins als 13 anys. En aquests casos, el que cal evitar és estigmatitzar la família. “Actualment, ha disminuït el nombre de famílies que amaguen aquesta problemàtica. Com que consulten abans els professionals, hi ha menys criatures en edats avançades amb enuresi nocturna”, diu la psicòloga.

INICIAR UN TRACTAMENT

La majoria d’infants deixen de fer-se pipí al llit espontàniament amb el temps, però alguns necessiten algun tipus de tractament per ajudar-los. “Hi ha discrepàncies sobre l’edat d’inici d’un tractament. Alguns autors aconsellen començar a partir dels cinc anys, i altres marquen l’inici del tractament als vuit. Una bona edat pot ser a partir del sis anys, sobretot quan el nen està en condicions d’entendre la situació que se li planteja”, explica Jaume Conejero. “La primera consulta s’ha de fer al pediatre per valorar si hi ha una causa orgànica o no i, a partir d’aquí, es pot orientar la família sobre el tractament a seguir”, explica la psicòloga Maria Àngels Horta.

Hi ha tres tipus de tractaments que es poden utilitzar, sols o combinats, i és l’especialista qui triarà el més adequat i el més útil en cada cas: l’alarma d’enuresi, la desmopressina o la teràpia psicològica. L’alarma, coneguda com a pipí-stop, és un dispositiu que emet un senyal acústic quan detecta les primeres gotes d’orina. Ensenya l’infant a respondre a les sensacions de la bufeta però és un tractament llarg i demana força col·laboració i esforç. La desmopressina és un medicament que disminueix la producció d’orina durant la nit. És un mètode més ràpid però té recaigudes quan s’atura el tractament. A més, “hi ha alguns efectes secundaris i s’ha d’anar amb compte a l’hora d’utilitzar-los en pacients afectats per patologia renal i hepàtica”, diu Conejero.

Com a alternativa al tractament farmacològic, hi ha les teràpies conductuals, que “moltes vegades funcionen, si es té perseverança”, puntualitza el pediatre. De fet, per iniciar la teràpia es recomana que la família, i sobretot el fill, estiguin motivats. “És important assessorar els pares perquè evitin els càstigs i l’empipament, que no facin sentir culpable el nen i que mostrin comprensió. I també orientar el fill amb bons hàbits i animar-lo perquè adopti un paper actiu”, aconsella Horta. “En determinats casos, també s’aconsella el tractament psicoterapèutic amb l’infant o la família per treballar la causa, ja que de vegades es corre el risc que no s’hagin detectat les derivades psicològiques i es tracti el símptoma de manera aïllada, i això pot provocar que la causa aparegui d’una altra forma”, conclou la psicòloga.e

Consells i bons hàbits

1 Treure el bolquer quan el nen està preparat i en dóna senyals als pares.

2 Involucrar activament el nen perquè es faci responsable del seu pipí.

3 Mantenir una actitud positiva i pacient amb el nen.

4 No dramatitzar ni preocupar-se excessivament.

5 Tractar la situació amb normalitat.

6 Evitar culpabilitzar el fill, renyar-lo o ridiculitzar-lo.

7 Fer pipí abans d’anar a dormir i tot just llevar-se.

8 No reduir la quantitat d’aigua, però acostumar-lo a beure’n menys al vespre.

9 Consultar amb la infermera o el pediatre si als 5 anys el nen segueix mullant el llit.

10 En cas que sigui necessari, recórrer a tractaments recomanats per l’especialista.