Era com una obsessió col·lectiva, una època assenyalada a l’agenda de tots els adolescents de la meva generació. Tot era fer-ne setze i passar-te les nits somiant a tenir-la. Ningú s’escapava de la febrada. Tothom es passava el dia sencer donant la tabarra a casa, rondinant, suplicant, provant de fer entendre als pares la necessitat vital que hi havia de tenir-ne una. Primer somiàvem en una de nova, llampant i vermella com la d’aquell amic que malgrat treure les pitjors notes rebia tots els compliments dels seus pares. Després, veient que una de nova era tan impossible com el petó d’aquella pèl-roja que agafava l’autobús una parada més tard, ens conformàvem amb una de segona mà, atrotinada, rònega, encara que fos la que feia servir l’avi per anar al tros.
Sí, parlo de la moto, aquella moto sense la qual no eres ningú a la colla, aquella moto trucada que et deixava tirat dia sí i dia també, amb aquella bugia dels collons que no et durava ni tres dies; aquella moto imprescindible per impressionar les noies de la colla, aquella moto amb què vam fer tantes animalades que avui, quan hi penses, t’agafen calfreds. I per què fa tants dies que tinc motos al cap? Doncs perquè amb les motos em passa com amb les abelles i els ocells, que cada cop en veig menys. Fa dies que em ronda pel cap si és una impressió equivocada o si és un fenomen generalitzat. Què se n’ha fet d’aquelles motos amb què rebentàvem els timpans dels veïns a l’hora de la migdiada? Com és que ja no veig adolescents fent l’animal amb Mobylettes? ¿Potser han posat seny i han vist que la carretera és punyetera? ¿Els pares s’han quadrat i han decidit estigmatitzar aquesta màquina de patir? ¿O potser tot plegat és culpa de la crisi i ara tothom prefereix estalviar fins a tenir cotxe?
Aquesta cabòria en forma de dues rodes tenia al cap fins que ahir, fart de no poder dormir, me’n vaig anar a la terrassa a prendre l’aire i em vaig trobar el veí fent un cigarret. Sorprès per l’hora intempestiva li vaig preguntar si ell també tenia insomni i la seva resposta va esvair en un segon la meva dèria motociclista. “No, si per mi fos ja fa quatre hores que dormiria. Estic despert perquè d’aquí mitja hora he d’anar a buscar el xiquet a la discoteca”. Esclar! Quines ganes de moto quan tens un papa taxista a la teva disposició perquè no prenguis mal. Ja la saben llarga, ja.
