“Disciplina i llibertat”

Iolanda Batallé és escriptora, editora i mare del Teo, de 9 anys. És directora editorial de La Galera i també autora de la novel·la ‘Faré tot el que tu vulguis’ (Columna), que va guanyar el premi Prudenci Bertrana i es manté des de fa 4 mesos en la llista dels llibres més venuts

El Teo és molt pianista i molt futbolista. Toca des dels quatre anys i no fa gaire va compondre la seva primera peça. Jo havia de marxar de viatge i em va demanar que l’enregistrés amb el mòbil i així, si m’enyorava, el podia escoltar.

Molt bon regal.

Que un fill faci un instrument és un gran esforç no només per a ell, sinó per a tota la família. Vol de tots. Sovint has de dir-li: “Va, anem a llegir”, “Va, anem a practicar”. Són vint minuts cada dia, però sempre hi ha altres coses a fer abans que el piano. Però ha arribat un moment que s’asseu per gust tot sol al piano, com qui engega la Wii o juga a futbol. I això és genial, però no s’aconsegueix fàcilment.

Cal disciplina.

A mi el que més m’agradaria ensenyar al meu fill és disciplina i llibertat.

Dos conceptes que van molt units.

Cal una cultura de l’esforç. Cal aprendre a ser disciplinat, però no per fer tot el que et diguin, sinó per aprendre cada cop més coses. Quan fem els deures plegats, sempre procuro que en fem una mica més del que tocaria. I el meu fill es queixa.

Normal.

Doncs li explico que no es tracta de treballar perquè t’ho demanin, sinó de treballar per a tu. D’entrada s’hi resisteix, però arriba un moment que entra en allò que fa i oblida que són deures.

Quin plaer, veure’ls concentrats.

Jo he crescut amb molta disciplina i hi crec molt. Observant com treballa molta gent jove, veig que molts es cansen de seguida, que es frustren fàcilment perquè tenen massa aspiracions. Jo voldria educar el meu fill per evitar això.

Educar és fer en un fill allò que altres han fet en tu.

Una de les persones més importants en la meva vida va ser la meva iaia, la Maria Lluïsa, que va morir el 2007. Era una dona plena de vida. Mare de moltes filles, àvia de moltes nétes, totes dones. Tenia un piset a Gràcia i totes en teníem la clau. Allò era una festa.

Se t’il·lumina la cara quan me’n parles.

Va ser un ésser molt especial, molt màgic. Va ser la meva connexió amb la lectura i l’escriptura. I havent viscut aquesta relació tan especial amb la iaia, m’agrada molt promoure la relació del Teo amb els seus quatre avis, que són molt actius. Fan molta vida plegats. Ho valoro molt.

Has tingut només un fill.

El meu pare va ser fill únic, jo també i també el meu fill. En canvi, per part de mare són moltíssims. M’hauria agradat tenir molts fills, però la vida va com va. En tot cas, casa nostra sempre és plena de nens. I és que quan només tens un fill, potser fas més de mare d’altres nens.

És bonic això que dius.

Jo notava un cert prejudici contra els fills únics. Quan era petita hi havia aquesta identificació entre ser fill únic i ser un mimat, però jo no em vaig sentir mai així. A mi em va tocar lluitar molt. Jo he vist fills únics egocèntrics i fills únics que no ho són. Sí que pot passar que un fill únic rebi més atenció, però això tant pot ser bo com dolent. La meva parella i jo sempre hem volgut que el nostre fill creixés veient que no era el centre de tot, que ens l’estimem molt però que tots dos tenim la nostra vida.

Explica’m un moment especial.

Quan va morir la iaia vaig estar molt trista durant molts mesos. Una cosa que sempre he volgut fer amb el meu fill és no amagar-li els meus sentiments. Si ploro, no passa res si em veu, però li explico què passa. I un dia era amb ell davant del mar i jo plorava. Al fons hi havia un vaixell. El Teo em va mirar i em va dir que no em preocupés per la iaia, que estava bé, que era en aquell vaixell, cuinant.