‘Del revés’
Avís, aquest article és una mica espòiler, però no massa. Perdoneu que parli de l’article de la setmana passada, però és que hi explicava que de tan irritant que vaig trobar la cançó que cantava el volcà protagonista d’un curtmetratge vaig decidir fotre el camp del cinema sense veure la pel·lícula Del revés. Gràcies a la generositat dels lectors d’aquest diari he rebut un munt de respostes a l’article. La majoria em deien que potser la cançó és horrible, però que la meva impaciència havia fet que em perdés una pel·lícula excel·lent. Tanta empatia ha fet que no tingui més remei que sincerar-me. No tot el que escric en aquests articles és real. No dic mentides, però a vegades canvio coses per fer-lo més xocant. Per això vaig dir que no havia vist la pel·li, perquè vaig trobar més catxondo fer veure que se m’havia girat el cervell de tanta carrincloneria.
Però no, no és cert. O sigui que no patiu, vaig veure Del revés, sobretot perquè me n’havien dit meravelles i també perquè poques coses m’han emocionat més que el final de Toy story 3 o els primers trenta minuts d’ Up. I, per això, perquè em va agradar el debat que es va crear amb la meva opinió del curtmetratge del volcà, vull confessar-vos que la pel·lícula em va decebre. Vaig trobar que partia d’una idea fantàstica, però un xic desaprofitada. Desaprofitada perquè dels cinc personatges principals, les cinc emocions, només dues, la joia i la tristesa, estan ben resoltes i són de debò. La resta em van semblar estereotips mandrosament desenvolupats, especialment la por, que podria haver donat molt més joc amb una mica d’esforç. El que em va molestar més, però, va ser el tuf conservador i caspós a l’hora de dibuixar els personatges humans i la idea de família. Un pare que mana, treballa molt i pren totes les decisions, una mare que no pinta res i una filla que per sobre de tot ha de tenir content el pare. Ep! Hi va haver coses que em van agradar molt, també: l’amic imaginari, la descripció acurada de la ment d’un nen adolescent quan li parla una nena per primer cop o el meu preferit, la figura del pilot d’helicòpter brasiler. A part d’això, i sé que sóc minoria, potser tenia massa expectatives, però una pel·lícula que em pensava que em deixaria del revés sols em va deixar amb un regust una mica amarg. Ves que no fos de bròcoli.
