Així fa de mare

“Cap nen vol una mare 10”

Maribel Martínez és psicòloga, terapeuta gestàltica i mare de la Sílvia, de 15 anys. Ha coescrit ‘Niños sin miedo. Estrategias para ayudar a tu hijo a ser un adulto sin pánico’ (Tibidabo Ediciones). També és codirectora del Centro de Terapia Breve Sentirse Bien

“Cap nen vol una mare 10” / FOTO: MARC ROVIRA Zoom

La manera de curar una por és posant-la davant. No hi ha cap altra manera. Imagina que al teu fill li fa por la foscor. Molt bé, doncs proposa-li que imagini una pel·lícula en què ell és el protagonista. Demana-li que es vegi en una situació, com ara que és al llit i es desperta de nit. Sent un soroll, crida els pares, que no el senten, i de sobte apareix un monstre horrible.

Ah!

No passa res. Demana-li que t’expliqui com és el monstre. És gaire alt? Quina olor fa? Com és la seva pell? ¿Té moltes dents? Cal que el nen descrigui detalladament el que li fa por. Quan mires la por als ulls i la defineixes, deixa de fer por.

Tan senzill?

Què fem els adults davant d’una cosa que ens fa por? No hi volem pensar. Doncs els nens igual. De manera instintiva intenten allunyar-se del que els espanta. Però si jugant aconseguim que s’hi acostin, aconseguiran dominar la por. El nen descobreix que és ell mateix qui fa gran el monstre, qui li dóna vida, qui el fa tal com és.

Interessant.

De fet, el nen construeix el monstre a la seva mida, com si estigués muntant una joguina. Quan descobreix això, el nen es torna valent i tot sol és capaç de desenvolupar mecanismes per controlar les seves pors.

Hi ha qui considera que el millor és obligar el nen a estar en la foscor.

Però no cal deixar el nen sol i fer-lo patir. Cal ajudar-lo. Hi ha moltes pors. Por a aprendre a nedar a la piscina, por a fer un examen, por a fer alguna cosa en públic, por a no tenir amics... En tot cas, cal imaginar el pitjor dels escenaris, recrear la situació, intentar viure al costat del nen la seva por. Però la paradoxa és que, quan fem això, per molt que s’hi esforci, el nen no aconsegueix sentir por. Això el fa sentir valent.

Què passa quan les pors infantils no es resolen?

No et pots imaginar la quantitat d’adults que hi ha que els fa por la foscor, o que si un dia han de dormir sols tenen un atac de pànic. Són pors infantils que no es van saber resoldre en el seu moment.

La por es pot contagiar d’un germà a un altre.

Sí, poden contagiar-se-la, però també poden ajudar-se molt. També els pares passen la por als fills. Tu vas amb el teu fill pel carrer i li dius que no ha de tenir por dels gossos, però quan passeu a prop d’un gos estàs tens o li agafes la mà més fort.

¿Hem de permetre que els fills vegin pel·lícules de por?

Cada pel·lícula està indicada a partir d’una edat i crec que cal respectar-ho. He vist pares que miren Poltergeist amb una criatura de vuit anys i et vénen dient que no entenen les pors del nen perquè ja li diuen que només és una pel·lícula. Però un nen, a segons quines edats, no distingeix bé entre les coses reals i les imaginàries.

Els nens desitgen sentir por.

Els nens són savis. És natural jugar a sentir por perquè és una manera d’aprendre a afrontar-la. Normalment es juga a tenir por en grup. El grup és un aliat. Al mateix temps em desafia i m’ajuda.

¿La por es pot eliminar totalment?

No es tracta d’eliminar-la completament, perquè la por és saludable, és un mecanisme de defensa. Un nen que no té por és un nen que està en perill. Però un nen a qui tot li fa por té l’autoestima per terra i creix sentint-se impotent.

Hem parlat poc de tu i les teves pors com a mare.

Abans que nasqués la meva filla, jo volia ser una mare perfecta i ja vivia amb la por de no ser-ho. Volia que tot fos perfecte i això implica una actitud que no és bona per al teu fill. Llavors un terapeuta em va dir que cap nen vol una mare 10, que amb una mare 7 o 8 ja se sent feliç. Penso que va ser una gran frase.e