Ho he de reconèixer, va ser una de les coses que més em van fotre amb la nova condició de pare. Encara recordo el primer Cap d'Any tancat en un piset tots tres, la dona, el nen i jo. Quan es van fer les dotze no vam tenir temps ni per desitjar-nos bon any l'un a l'altre. Estàvem enfeinats anant a urgències per culpa dels vòmits projectil d'un nen de dos mesos, que es veu que són més aparatosos que preocupants però que aquella nit ens van espantar d'allò més. L'any següent la cosa no va millorar gaire. El vam passar al mateix piset i quan van sonar les campanes no vaig tenir més remei que felicitar-me a mi mateix, no pas per cap brot egòlatra, sinó perquè els dos residents de casa que suposadament m'havien de fer companyia en una nit tan assenyalada s'havien adormit feia més d'una hora. A la una ja era al llit, fart de cagar-me en aquest costum tan modern i emprenyador de fer companyia al nen fins que s'adorm. Un costum que, a sobre, va provocar que l'any següent, ella, la dormilega, culpés tots els entrebancs i males passades del nou any del fet d'haver-lo rebut somiant amb una mica de baveta al coixí.

El tercer any potser va ser el més patètic. El vam passar en una casa rural sense poder dormir mentre tres famílies d'examics es desmarxaven com si s'acabés el món i no l'any, amb una afició que deia molt poc de la seva condició de pares, sobretot tenint en compte que els seus nens, farts de desvetllar-se, van acabar a la nostra habitació, l'única on semblava que hi havia algun adult amb un mínim sentit del ridícul. Va ser a partir del quart Cap d'Any que vam posar fil a l'agulla. Per començar, es va institucionalitzar una migdiada de pijama per foragitar els atacs de son traïdors. Després ens vam dedicar tot el dia a guarnir el pis com cal. I finalment vam empescar-nos una nit temàtica amb disfresses personalitzades. Des de llavors que ens ho hem passat pipa. Fins l'any passat, que els avis es van entestar a quedar-se el nen i fer-nos sortir a gaudir de la revetlla, que es veu que ja tocava. No ho digueu a ningú, però es va fer mooolt llarga! Ningú anava disfressat, almenys de manera conscient, i, a sobre, les cançons que van sonar semblaven triades pel meu pitjor enemic. Res, tu, que potser em faig gran, però enguany ho tinc clar. La festa, a casa, envoltat de la meva gent preferida. Ah!, i la música la poso jo, només faltaria.