“Busca-hi diferències, no similituds”

El que m’he proposat com a pare és crear una llar que sigui emocionalment rica.

Explica-m’ho.

Volia una família on els vincles afectius fossin diversos, i a casa els meus fills parlen d’emocions amb naturalitat. No sé si és una cosa que és totalment mèrit dels pares o si ells ja hi tenien una certa inclinació. En tot cas, la meva intenció era crear un marc familiar on fos possible aquesta sinceritat emocional.

Ja ho entenc.

Això no vol dir que hagi de sortir tot, que tots els sentiments s’hagin de posar en comú, però sí que hi ha el que podem anomenar una naturalitat emocional. Potser som una família peculiar.

Sovint dialoguem amb els fills per problemes.

També pot ser, i ha de ser, diàleg sobre emocions i sobre aspectes positius. Els meus fills, per exemple, no són bons estudiants i de tant en tant vaig a parlar amb els mestres. Jo els escolto i quan acaben d’analitzar els problemes els pregunto: “I quines virtuts i aptituds tenen?” També és important parlar-ne.

I tant.

No sóc gaire partidari de corregir perquè hi ha una natura que, en bona part, és incorregible. Moltes coses es poden millorar i cal fer-ho. Però no m’agrada entendre l’educació com un procés de fer encaixar el nen en un motlle. Entenc que el sistema educatiu funciona així, però veig que els mestres tenen moltes contradiccions entre el que voldrien fer i el que el sistema els obliga a fer. Educar ha de ser descobrir el que el nen té. Cal una educació més flexible, més personalitzada.

També els pares pequem de voler modelar.

I és natural. Voldríem que els nostres fills fossin d’una manera o una altra. Ens hi projectem. O hi projectem els nostres ideals. Però hauríem d’esforçar-nos per reconèixer en els fills tot allò que tenen d’únic. Potser en el meu cas això és més fàcil.

Per què?

Doncs perquè en un fill adoptat reconeixes la diferència de manera més òbvia, i això comença per l’aspecte físic. En canvi, en els fills biològics hi ha aquesta mania de buscar-hi similituds. Això és del pare. Allò de la mare. És important deixar que els fills siguin ells mateixos.

Educar és observar.

A Occident estem obsessionats a millorar contínuament, a fer corregir els defectes als fills, estem obsessionats amb les qüestions de comportament. I ja està bé. Però potser ens hauríem de preocupar per aspectes que van més al fons. Caldria més introspecció, educar en transformacions no tan sols externes.

No és fàcil educar la consciència.

Ens convé desindividualitzar-nos, cultivar més les relacions entre persones, relacions que a Occident són molt supèrflues. En això aquí som analfabets. Quan observo els meus fills, sospito que hi pot haver alguna connexió entre la cultura i la genètica.

Què vols dir?

Ells han crescut aquí, a Occident, però els seus gens vénen de l’Índia. El cas és que, per algun motiu, tenen una sorprenent facilitat per a les relacions interpersonals. Jo ho considero part del seu background indi. Tenen aquesta facilitat per obrir-se. Tenen, intuïtivament, una gran intel·ligència social. Ara, que això també sol ser una peculiaritat dels nens adoptats.

Per què?

Perquè en els primers anys de vida no tenen una figura concreta d’un pare o una mare i desenvolupen una gran habilitat per connectar ràpidament amb qui tinguin a prop.

¿Has viatjat amb els teus fills a l’Índia?

Sí, amb el gran quatre vegades. Amb la petita una. Ella s’hi sent a prop. Si pogués duria sempre el bindi, que és aquest punt al front.