Hi ha una escena que la majoria de pares hem viscut algun cop. Els nostres fills es recorden, de sobte, d'alguna cosa que els han demanat que portin a escola i vénen a buscar-nos a corre-cuita. Podem trobar-nos amb dos tipus de situacions que, de vegades, esdevenen problemàtiques: que ens ho diguin tan a darrera hora que ja no hi siguem a temps o que, en el moment de dir-ho, ens transfereixin automàticament la responsabilitat a nosaltres. Tan bon punt ens han informat de l'encàrrec, donen per fet que ens queda adjudicat a nosaltres i, a partir d'aleshores, ells ja se'n poden desentendre.
Els pares hem de fixar una sèrie de pautes per evitar que això passi i perquè els fills s'acostumin a fer-se càrrec del que els pertoca. A banda de demanar-los que ens informin a temps, convé que els fem partícips de les seves coses des de ben aviat i que ho preparem o que ho anem a comprar junts. Nosaltres els ajudem, però a mesura que van creixent els hem d'anar cedint la batuta i que siguin ells els que ens ho recordin, els que s'ho anotin i ens ho anotin també a nosaltres -si convé-, els que n'estiguin al cas. No s'hi val "Jo ja t'ho he dit i ara és cosa teva" o "Resol-m'ho tu i jo me'n despreocupo".
Bon ensenyament
Quan feia de mestra i alguns alumnes no portaven les coses que els demanava, en comptes de pensar que a casa seva no se'n cuidaven, els deia que probablement els seus pares els estaven ensenyant a ser responsables i això era molt important. I als que rondinaven perquè la mare s'havia oblidat de posar-los l'entrepà a la motxilla, sempre els feia la mateixa pregunta: "Qui té gana ara, la mare o tu?" "Jo", em responien. "Doncs posa't tu l'entrepà a la motxilla -tu pots-, i si un dia te'n descuides ho toleraràs una mica més bé". Qui té el problema el soluciona i qui té la responsabilitat l'assumeix.
