Així fa de pare

“Ara em poso en la pell dels altres”

Gabi Martínez és escriptor i pare del Gael, de 10 anys. Viuen a Barcelona. És periodista i autor de llibres de viatges com ‘Voy’ (Alfaguara), triat com un dels millors llibres del 2014. A ‘Només per a gegants’ (Amsterdam/Alfaguara) relata la seva experiència viatjant pel Pakistan

“Ara em poso en la pell dels altres” / FOTO: MANOLO GARCIA Zoom

El pare era pintor de parets, i després va tenir una botiga de joguines. I quan els meus dos germans i jo ens vam fer grans, va tenir un videoclub. Potser quan engegava negocis pensava en nosaltres. Fa un parell de mesos em va dir una cosa que em va agradar molt.

Quina?

Érem en un restaurant, celebrant el desè aniversari del meu fill, i hi havia una altra família que celebrava l’aniversari d’una senyora. I el meu fill, en saber-ho, va voler anar a saludar-la. El meu pare i jo ens vam quedar parats i em va dir: “Mira, no s’assembla gens a cap de nosaltres”. I això em va semblar una cosa realment bona.

Em sembla que t’entenc.

A la meva família sempre ens han costat les relacions amb desconeguts. Jo era molt tímid i em sembla curiós que el meu fill tingui un caràcter tan extravertit. I ho celebro molt. D’alguna manera un fill fa que t’apropis a llocs que mai hauries considerat interessants. Un fill et posa en contacte amb allò que realment es mou al carrer, amb les coses concretes.

En què més t’ha ajudat, ser pare?

A entendre les dones.

Sí? Explica-m’ho.

No sé si és estrictament tant el fet de ser pare com el fet d’haver-me separat i haver hagut de començar a portar una vida pel meu compte. Ser pare sol em fa pensar en qüestions en les quals abans no pensava. I trobo que aquest fet per a un escriptor és fantàstic perquè t’ajuda a posar-te en la pell d’altra gent. I així pots entendre millor el teu fill, la teva parella, la teva exdona, la teva mare o el teu pare. Ser pare t’ajuda a posar-te en la pell dels altres. Tenir un fill m’ha permès entrar en la manera de sentir d’altres persones. L’arribada del Gael va canviar-ho tot. El món sencer va entrar en un deliri.

Què vols dir?

Que no hi havia res que estigués controlat. Hi havia cops que em preguntava: “A veure com acabo el dia”. A més, vaig passar una temporada en què devia diners al banc i va ser dur. No podia calcular res. Només es tractava de subsistir, només era pura supervivència. Abans sempre calculava les hores que necessitava per fer cada cosa. Ara ja no les compto mai. Les hores les tinc o no les tinc.

En què més t’ha canviat el fet de ser pare?

Tenir un fill m’ha permès ampliar el focus de la meva mirada. És això que et deia. Abans de ser pare pensaves que la vida o que els homes i les dones eren d’una determinada manera i com que et creies, per exemple, que els homes i les dones eren iguals, resulta que no entenies moltes coses. D’entrada, sent pare, t’adones que homes i dones no som iguals.

Què et resulta complicat?

Ara la gran dificultat és com fer-li veure que les coses que l’envolten poden ser molt diferents de com ell les està interpretant. I també fer-li veure això sense que ell ho visqui com un fet impositiu, és a dir, que ho vegi com una cosa lògica, que ell comprengui que quan jo li explico que les coses no són com ell es pensa no ho estic fent per imposar-li la meva veterania sinó per fer-li veure altres maneres de mirar el món. Fer-li entendre que no tan sols ha de pensar en ell, sinó en el col·lectiu al qual pertany, ja sigui l’equip de futbol on juga, la família, els amics o el grup de l’escola.

Què et resulta agradable?

Una cosa que m’ha agradat fer amb el meu fill és viatjar. Ell sempre m’ha preguntat per què no tenim cotxe, i no en tenim, entre altres coses, perquè l’ofici d’escriure no dóna per gaire. Per això em va fer il·lusió un dia que parlava amb els amics i els deia que “no tenim cotxe però viatgem”. Quan he pogut guanyar alguns diners sempre els he volgut estalviar per fer el següent viatge. Aquesta és la nostra manera de viure.