La frase d'avui va sorgir arran d'una conversa amb una bona amiga i companya, educadora d'escoles bressol durant molts anys, que ara es dedica a formar pares en espais nadó. Parlàvem de com sol ser de contraproduent la tendència dels pares a amagar o disfressar la realitat, per evitar les emocions difícils que comporta a les criatures i, molt sovint també, a nosaltres mateixos. Un exemple és el que vam comentar fa unes setmanes, de distreure-les amb qualsevol pretext -quan cauen i es donen un cop-, per impedir o tallar el plor. Un altre de molt habitual és quan deixem la criatura a l'escola o a casa els avis i aprofitem algun moment que està distreta per marxar d'amagat.
M'explicava aquesta companya que ella sempre recomana als pares que s'acomiadin del seu fillet quan marxen. Que és millor que la criatura plori perquè els pares marxen que no pas perquè l'hagin enganyat.
Pitjor el remei...
Si marxem sense avisar, quan descobreixi que no hi som és molt probable que ens busqui desesperadament i que acabi plorant. I per evitar una reacció natural i difícilment evitable com el plor, li podem generar sentiments força més perjudicials d'inseguretat, angoixa i desconfiança. La criatura estarà en alerta constant si pensa que en qualsevol moment que es distregui podem desaparèixer. Això pot fomentar una dependència excessiva dels pares, dificultar la seva autonomia i entorpir la socialització. Fins i tot pot originar pors nocturnes. Mentre que si quan marxem li diem "Ara marxo, després torno", encara que plori sabrà que pot confiar en nosaltres. Si li diem el que l'afecta directament, se sentirà més segur i només li caldrà desenvolupar recursos per transitar pel plor, un aprenentatge molt útil i necessari per a la vida.
