Per enèsima vegada un pírcing al nas es va interposar entre la pau familiar i servidora. En lloc del vodevil que representem habitualment els tres menors d’edat a càrrec (MEC) i la seva progenitora nefasta, va semblar que érem dins d’una tragèdia grega o un drama japonès dels de suïcidi fàcil.

La casualitat va voler que un vespre d’aquella mateixa setmana presentés el llibre La pitjor mare del món, el manual (Columna) a la petita gran llibreria L’Espolsada. Allà, l’escriptor i amic Antoni Dalmases em va regalar unes paraules introductòries que van obrir un esvoranc d’esperança al meu present emprenyador i irritat.

L’Antoni

L’Antoni, ras i curt, va deixar espaterrat el personal assistent quan va afirmar que la paraula més bonica que poden pronunciar els fills no és altra que adéu. La declaració de principis va ser acollida amb riallades de complicitat i aplaudiments entusiastes. Sobretot els meus. També ens va advertir, però, dels perills que comporten el pas del temps i aquests adéus. Com a membre fundador del PAM (Pitjors Avis del Món) ens va recomanar que, quan hi arribéssim, els diumenges al vespre desconnectéssim el telèfon, perquè els fills tenen tendència a trucar-te en aquella franja horària en què tu et programes una setmana idíl·lica per encolomar-te els néts l’endemà. A mi, malgrat aquest toc d’avís, l’esdevenidor se’m va aparèixer paradisíac, i vaig sortir de la llibreria exultant i renascuda.

Aquell vespre em va acompanyar una de les meves germanes, la Teia. Ens separen sis anys, i ella, igual que jo, té tres descendents a càrrec (DC), tot i que només un entra dins la categoria MEC. Els seus DC ja campen sols o gairebé, i el seu dia a dia és més de pel·lícula francesa, mentre que els meus insisteixen a tenir el tempo frenètic d’una pel·li d’acció. Ella, però, després de tants anys amb tres arracades penjant de l’orella, disposa de temps i espai, i aquesta independència la desconcerta una mica. Vaig reconfirmar la meva personalitat de pitjor mare del món perquè en escoltar-la vaig desitjar a l’instant la seva raresa de paisatge. Però com que sóc bona germana li vaig anar dient que que sí, que sí, mentre per dins recomptava quants anys es porten la seva gran i la meva gran (9 anys, buf, encara falta, però vaja, no en són 10).

L’Anna

De totes maneres, el desconcert de la Teia i els telèfons del diumenge al vespre de l’Antoni em van fer ballar el cap. De nou la casualitat em va venir a socórrer. L’Anna Fité, amiga guionista, escriptora, teatrera i de tot, em va trucar. Vam xerrar i vaig recordar les sàvies paraules que va deixar anar l’Anna al seu fill gran quan va fer els vint anys: “I què? Quan marxes?” L’Anna va aclarir al plançó que no l’estava fotent al carrer com un banc qualsevol. Tan sols volia saber el seu pla de vida. Ella, amb la seva bonhomia i franquesa, el que va fer va ser inocular el virus de la independència al seu fill, i més tard a la seva filla. I ells, empesos per una idea que potser no s’haurien ni plantejat si no hagués estat per la frase de l’Anna, van tocar el dos de casa prou aviat.

Sí, ara m’enfilo per les parets i potser llavors se’m farà estrany. Potser exclamaré caguntots quan el telèfon soni el diumenge al vespre. Però sé que el camí que fa tants anys em va assenyalar l’Anna, que tant pregona l’Antoni, i que comença a gaudir de forma estranya la Teia, és el camí. Mentrestant prendré paciència i els pírcings que es calcin.