EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘Where are you from?’

El primer cop t’agafa per sorpresa. Bé, vull dir que és una pregunta ben normal quan tombes però no tens una resposta prou treballada per quedar-ne satisfet. De fet, la contestes sense pensar-la gaire, i tot just t’ha sortit dels llavis notes que no has dit ben bé el que realment sents. Però calles i et consoles pensant que en el fons el teu interlocutor no té un interès genuí a saber exactament d’on ets, t’ha fet la pregunta més que res perquè t’acaba de conèixer i encara no heu trobat punts en comú perquè la conversa flueixi; o perquè ha notat els teus esforços evidents per fer-te entendre, els teus entrebancs i la suor freda mentre busques aquella paraula que saps però que ara no et ve al cap i et fa sentir com un idiota. I per això ho deixes passar, un pèl incòmode però pensant que tampoc té gaire importància.

El següent cop la incomoditat augmenta, potser perquè rebràs tot un seguit de tòpics territorials que no et representen en absolut o senzillament perquè ja no pots excusar-te en el factor sorpresa. I llavors decideixes dir-ho: “I’m from Catalonia”. I et prepares per al posat confós del teu interlocutor, un anglès que ben bé no sap si li estàs parlant d’una república bàltica o d’una zona indòmita de l’Àsia central. Sovint la teva resposta fa que l’interès antropològic del teu company de conversa s’esvaeixi com el bon temps en un dia de tardor, i et pregunti per la feina o els fills, que sempre queda bé. Però de tant en tant trobes algú prou curiós per demanar-te d’on coi surt aquest indret exòtic i desconegut. I llavors, foguejat en mil batalles dialèctiques, decideixes utilitzar l’as a la màniga que portes amagat. Sí, parles del Cap i Casal del nostre país, de la capital del Principat, i la boira escampa tot d’una i sents parlar de monuments modernistes i plats deliciosos i futbolistes genials.

Però l’últim cop (abans-d’ahir) t’adones que alguna cosa està canviant i que potser anem pel bon camí. Perquè sense haver de fer servir ni estadis de futbol, ni cuiners reconeguts, ni platges de sorra fina, només el nom del teu país provoca una resposta cada cop més comuna. “Oh, Catalonia? Well, I wish you the best!” I tu, amb un somriure inèdit i un pèl badoc, contestes que gràcies, que moltes gràcies.