Albert Pèlach

“Tenen menys lligams materials”

Economista i pare de la Cecile i el Dani, de 33 i 31 anys, respectivament. Fa més de 12 anys que és director general del Grup Enciclopèdia Catalana. En els seus fills s’hi barreja sang índia, catalana i prussiana

Albert Pèlach, economista i pare de dos fills / CÈLIA ATSET Zoom

Hi ha tendència a creure que el moment més delicat en l’educació dels fills és l’adolescència, però trobo que els primers anys de vida són especialment importants perquè és quan es creen els bons hàbits. Ara bé, si em preguntes quins són els anys clau, et diria que cap als setze, disset, divuit, que és quan els fills han de decidir què faran amb la seva vida. Aquí hi ha molt desconcert, també dels pares. Recordo que en aquella època vaig tenir la sensació d’estar fent un paper delicat.

En què va consistir?

Sovint l’opinió dels pares sobre allò que han de fer els fills pot ser contraproduent, ja que ells tendeixen a desconfiar del que tu els aconselles. Una cosa que ens va anar molt bé va ser aportar l’opinió de terceres persones, de professionals dels àmbits que podrien interessar als fills.

Ho trobo molt encertat.

Nosaltres portàvem gent a sopar a casa perquè poguessin escoltar opinions professionals de primera mà. Això ens va funcionar molt bé.

A vegades els fills demanen temps. Volen aturar-se.

M’hi he trobat com a pare i ho he vist amb desconfiança. No he volgut que aturessin els seus estudis. Una cosa és marxar un estiu a l’estranger i una altra molt diferent és fer un any sabàtic, cosa en el qual no crec.

Per què?

És l’argument de “Me’n vaig a voltar pel món i així sabré què vull fer”. Doncs no. Segurament, quan tornis encara ho sabràs menys. Reconec que és un gran esforç decidir què es vol estudiar, però cal fer-lo quan toca. Viatjar és important, però també ho és tenir una bona formació, una bona carrera o professió. Sobre això sovint el meu fill em diu una frase que em fa pensar.

Quina?

“Quin mal hi ha a voler ser feliç”.

I per què t’ho diu?

Perquè la seva prioritat no és el futur sinó el present. Ell vol tenir temps per fer les coses que el fan sentir feliç. I aquesta és una gran lliçó per als pares, que som d’una altra generació. Observo que els meus fills s’eduquen per ser feliços, no per tenir un futur. Em sembla un avenç extraordinari. I al mateix temps veig que tenen menys lligams materials. Adonar-te’n resulta tranquil·litzador perquè poden passar amb molt menys del que nosaltres crèiem que necessitàvem per viure.

Què més aprens dels teus fills?

La intensitat en les relacions d’amistat. Les viuen amb molta força. Estan contínuament pendents dels amics. És un sentit de comunitat molt intens. En general, ells veuen el futur d’una altra manera. No sembla que els preocupi gaire. Confien en ells mateixos, improvisen, es llancen a tota mena d’aventures. Es mouen pel món de manera diferent de com ho feia jo a la seva edat.

Tu ja els has vist marxar de casa.

Sí i, d’alguna manera, quan marxen, la relació es torna més intensa. Lògicament et perds el seu dia a dia, però quan et retrobes les converses estan més plenes de continguts, són més desitjades per totes dues bandes. Ara el meu fill treballa a l’estranger i, a vegades, parlant per Skype, m’he adonat que ens diem coses que mai ens havíem dit quan vivíem a la mateixa casa.