Catherine L'Ecuyer

“Cuidem el seu entorn”

Mare de quatre fills: l’Alícia, el Gabriel, el Nicolás i la Juliette, d’11, 10, 8 i 5 anys. Autora dels ‘best-sellers’ ‘Educar en el asombro’ i ‘Educar en la realidad’ (Plataforma Editorial). Gestiona el blog apegoasombro. blogspot.com

Entrevista Catherine L'Ecuyer / CRISTINA CALDERER Zoom

El meu marit i jo som una mica inconscients. No sabem què vol dir planificació familiar. Simplement deixem que la vida ens sorprengui. I tot i tenir quatre fills encara m’agradaria tenir-ne més, perquè trobo que un germà és el millor regal que pots fer a un fill.

Consideres important la sorpresa, l’astorament.

Jo feia classes a la universitat i veia que els joves tenien dificultats per motivar-se. En canvi, a casa, veia un fill meu que gatejava cap a un endoll per posar-hi els dits. Què passa entre els 18 mesos i els 18 anys? Per què perdem el desig de conèixer i de sorprendre’ns?

Això, per què?

Els nens perden aquesta inèrcia irresistible a investigar quan s’enfronten a un entorn conductista que no respecta el seu ordre interior. Dit d’una altra manera, respectem el seu astorament quan respectem els ritmes del nen, les seves etapes, la seva necessitat de silenci, de naturalesa, de misteri, de bellesa.

Un altre concepte essencial per a tu és el de realitat.

Sovint pensem que els nens busquen coses fantàstiques, extraordinàries, màgiques. I no és així. Per a un nen petit la realitat ja és prou màgica. Imagina que un mag actua davant d’un nen i treu un conill d’un barret de copa. Potser el que deixa bocabadat el nen no és el truc, és el conill. Potser a l’escola han pintat un conill “sense sortir de la ratlla” o potser n’ha vist algun a la tauleta, però qui sap si és el primer cop que en veu un de veritat.

No hi havia pensat mai.

Tot el que els nens toquen, oloren, escolten, veuen..., deixa una empremta en la seva ment, en la seva ànima i passa a formar part del seu sentit de la realitat. Per això a casa nostra cuidem molt l’entorn dels nens. Una mirada de tendresa, una carícia, tocar la terra humida, olorar una fruita, tot això deixa una empremta que cap tecnologia pot igualar.

Què aconselles?

No vull aconsellar res ni pretenc servir com a model. Jo faig el que ja fan totes les mares i pares. Ho faig tan bé com sé i sovint m’equivoco. No hi ha receptes. Els pares som víctimes d’una indústria de consells empaquetats. Tants consells ens fan pares incompetents i prescindibles. No podem educar amb l’autoestima per terra. La clau de l’educació és la sensibilitat del pare i la mare per percebre les necessitats de cada fill, i això no s’aprèn en cap llibre.

Explica’m una anècdota.

Un dia la Juliette em va preguntar si els monstres dormien de dia o de nit. La meva resposta va ser que els monstres no existeixen. Ella semblava impacient perquè no era la resposta esperada. “Ja sé que els monstres no existeixen, ¿però dormen de dia o de nit?”

Bona resposta. Respon a la pregunta.

Distingir la realitat de la imaginació és un procés més natural i autònom del que ens pensem els pares. No crec que sigui necessari intervenir gaire per aclarir a un nen què és veritat i què fantasia. Ells ja ho saben resoldre. A vegades, volent ajudar-los només els emprenyem. Quanta raó tenia Saint-Exupéry quan deia que els nens han de tenir paciència amb els adults.