Tornem a Gràcia per festa major. Amb la criatura substituïm els concerts de nit per les activitats diürnes i les cerveses o els mojitos per orxates i gelats. Ni oficials, ni alternatives: familiars. I és que els avis també fan vacances. Constato que els pares no ens movem en ambients diferents sinó en franges horàries diferents. Perquè som a la plaça, però dels nostres amics només en veiem un i perquè encara no ha anat a dormir. El meu cunyat i la seva companya se solidaritzen portant el seu fill. La nostra primera parada és la plaça de la Vila. Allà entre patata brava i oliva farcida em dedico a fer d’agent cívic impedint que el nano toqui el decorat amb els clàssics “aquí no” o “això no”. Ja fa uns mesos que vaig treure de l’estudi el cartell de Prohibit prohibir. Busquem un lloc per dinar. Hi tanta gent al restaurant on anem que ens acabem dividint. Els cunyats mengen a la taula de l’entrada, la meva companya, la seva germana i el seu xicot en una altra, jo a sota de la taula, i el nen l’entaforem a la cuina amb el cuiner, que li va donant croquetes perquè es quedi quiet. Ben dinat, diferents components d’Ai, ai, ai, Terratombats, Dijous Paella i 9 Son s’uneixen per despertar de la migdiada la nostra criatura a ritme de rumba. S’ho pren prou bé. Tant que li comento a un dels músics si fan concerts en petit format a domicili. Em suggereix que em compri una guitarra. Amb l’estómac ple ens veiem incapaços de moure’ns amb una certa dignitat al compàs del ventilador i deixem els amics de La Torna a la recerca d’un ambient més relaxant. A falta d’activitats a primera hora de la tarda, la nostra criatura i el seu cosí improvisen un zapateado a la tarima del carrer Verdi. L’espectacle agrada. Una nena argentina ens ajuda a fer-lo baixar del pedestalemulant a Gleen Close a Atracció fatal. Induïda per la mare, “fes-li un ai carinyo, fes-li una abraçada” la pobra criatura li incrusta la seva cara a la galta fins que aquesta es torna lila. Baixa morat de l’escenari, però així ens estalviem que li pintin la cara al carrer Puigmartí on fan tallers de pintura per als més menuts. Ens desplacem al carrer Tordera, que avui té programat una actuació de titelles. La calor i la gentada que hi ha ens fan marxar del carrer a corre-cuita. No portem binocles i pujar-me a un fanal amb el nano no em fa massa gràcia. Tornem a la plaça Revolució per fer un gelat. Allà m’adono que no només nosaltres hem canviat els nostres hàbits. Els paquistanesos també s’adapten per festes i durant una setmana deixen de vendre cervesa i es passen al menys lucratiu negoci dels globus. El nostre nano es queda palplantat davant d’un d’ells amb el dit alçat. El venedor, inflexible, li comenta: “un euro, amigo”. La criatura segueix regatejant mantenint-se en la mateixa posició. Davant d’un client tan complicat, li fa la segona oferta: “Un euro y medio si compras dos”. El nen comença a fer que sí amb el cap però tampoc fa el gest de ficar-se la mà a la butxaca. Davant la incomoditat del pobre venedor i la més que probable manca d’entesa entre els dos el rescato subornant-lo amb la galeta del gelat. Pica. L’estona que li dura a la boca.
3 min
