Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Pessebre underground

Imbuïts per l’esperit nadalenc, que et reneix amb menor o major grau de psicopatia quan ets pare, ens dediquem a muntar el pessebre diumenge a la tarda. Que foti un fred de ca l’ample i que a les sis ja sigui de nit també hi ajuda. La taula del rebedor es converteix en la base d’operacions. Ens plantem amb les dues bosses de figures que vam pispar de casa dels nostres pares quan vam saber que tindríem una criatura. El nano està entusiasmat. Comença col·locant els animals. Els problemes no triguen a arribar. De gallines no li’n falten, però no tenim gall. “Posem el gall perquè cantin la cançó del balcó papa?”. Hi insisteix tant que li dic que n’agafi un dels que té. Tant és que sigui tres cops més gran.

Amb el riu la cosa es complica. “Vols que en posem un perquè es banyin els ànecs?” “Síiiii!”. Entaforo paper de plata com s’ha fet sempre, però no pica. “Això no és aigua”. “No, però com si ho fos”. “Així no es podran banyar els ànecs, home!” replica ell. Col·loco una font davant del paper de plata, però ell ja m’ha portat una ampolla d’aigua. Acabem omplint d’aigua un cendrer. A les termes s’hi acaba banyant tot cristu. També el nen jesús.

El pessebre es converteix en un campi qui pugui on res té ni solta ni volta. Els diferents personatges caminen cap a on els rota, a dalt dels camells hi ha un rei, però també un pastor i un pescador i a l’estable hi acaba posant el caganer. Trigo deu minuts en convence’l que a la taula no hi caben totes les figures que tenim a les bosses. Abolim la mare de Déu i Sant Josep perquè no sé com explicar-li qui són. Les retallades també afecten els patges. Els mateixos reis recolliran les cartes.

Em guardo pel final uns llums dels anys setanta que eren a la bossa. Vull que flipi quan els encengui. Però qui flipa sóc jo. Quan els endollo m’enrampo i un curtcircuit deixa el pis a les fosques. “Ja en posarem uns altres” li dic al nano, que encara no s’ha recuperat de l’ensurt i no sap si riure o plorar. Donem el pessebre per acabat. La meva companya el beneeix: “Això és una merda superlativa”.