Quan són grans, els pares ni surten als contes

Li faig la pregunta al bibliotecari Pep Molist, autor de la sèrie de la vaca Plis Plau. -Els pares apareixen com a protagonistes als contes infantils? -li pregunto -Sí, sobretot en les primeres etapes, després desapareixen de cop. -respon en Pep. Així és. Els primers lectors troben contes en què els pares en són els referents, són "com les nanses per agafar-se a la vida", diu el bibliotecari. D'exemples, en trobareu a cabassos. Un dels que m'agrada molt La llista d'aniversari, de l'Anna Manso. O Em venc el pare i Em venc el pareEm venc la mare, de la Care Santos. Quan el marrec fa els 7 anys, i encara més, els 10 o els 12, "els pares queden relegats a segon terme". Continua parlant en Pep: "Molts dels grans herois de la literatura infantil i juvenil són orfes, com ara el nen protagonista de Les bruixes". Encara n'hi ha que els pares no apareixen ni esmentats, com El lleó, la bruixa i l'armari, de C. S. Lewis. El cas d'en Roald Dahl és singular, perquè a gairebé tots els seus contes els pares desapareixien a les primeres pàgines. Si el protagonista de Les bruixes era orfe és perquè al principi del conte un hipopòtam queia damunt dels pares i els matava. A La Matilda, la protagonista està tan desenvolupada intel·lectualment, que amb 5 anys ja fa vida independent, sense els pares. "És clar que en Dahl devia tenia força mania als seus pares", diu en Pep Molist. Per sort, hi ha excepcions. Hi ha llibres en què sí que apareixen els pares amb un bon paper. Contes per telèfon, de Gianni Rodari. Set raons per estimar els pares, d'en Jaume Cela. I encara un altre, que en Pep Molist em demana que destaqui: Anem a caçar un ós, de Michael Rosen i Helen Oxenbury, de l'editorial Ekaré. "És un llibre que va aparèixer el 1989 a Anglaterra, i s'hi va convertir en un referent". Hi apareix una família, amb pares i fills, que fan un camí a la cova d'un ós. "És una bona notícia que, en època de vaques magres, aparegui ara en català".