La pitjor mare del món

Anna Manso

La pitjor mare de l'estiu: Estudi de mercat

estudi de mercat.jpg Zoom

estudi de mercat.jpg

Per aquestes dates acostumo a patir la síndrome del client cagadubtes. Duc els meus fills al casal, colònies o lloc on me’ls tinguin de 9 a 17 hores i sóc feliç. Fins que sento una conversa a la plaça d’alguna mare més perfecta que jo (cosa massa fàcil) en què explica les meravelles d’aquella empresa de lleure que fa que els nanos aprenguin mandarí, ioga i macramé en només tres setmanes. Diuen aquestes dones perverses (i algun home horrible i modern) que els seus fills els demanen repetir, que són els que escriuen més comentaris al blog de l’empresa de marres i que si no els ensenyen a visualitzar el número de la grossa de Nadal és perquè els pares han dit que no calia, que no els interessen els guanys materials. Cagontot! Exclamo jo, perquè a mi sí que m’interessen els guanys materials, i perquè a partir de llavors la meva tria de casal d’estiu em sembla pobra i insignificant i els meus fills les víctimes d’una mare exigua i poc motivada.

Aquest any he guanyat jo. Ahir vaig anar a la plaça i vaig deixar anar una conversa escrita i assajada de fa dies que les ha deixat seques. Els he passat la mà per la cara i ara els meus fills són l’enveja del veïnat. Aconseguir-ho ha estat més fàcil del que em semblava. Al principi em vaig atabalar. Hi ha tanta oferta!Casals en escoles públiques i en entitats privades. De genèrics i de temàtics. Les estades de la Generalitat i les dels ajuntaments. Els campaments d’agrupaments i els dels esplais. Hi ha escoles d’art. I monogràfics de dansa, futbol, circ, cuina, perruqueria inofensiva per a infants i tot l’imaginable. Vaig provar de fer un estudi de mercat de l’oferta existent i no me’n vaig sortir. Se’m va solapar amb la contractació d’alguna cosa a la qual pogués dedicar la setmana blanca i amb les compres de Nadal. Massa per a una simple mortal.

La solució va venir de la mà d’una assessoria externa. Les amigues de la meva mare, companyes de la parròquia, àvies que s’han rebel·lat contra l’esclavatge dels cangurs dels néts a base de trobar casals espectaculars que deixen espatarrats els fills. I que ningú pensi que el que troben només és apte per a Borjamaris, Ots i néts de la reialesa. No,no. N’hi ha de molt econòmics. Elles, les àvies, més que cap altre col·lectiu, saben el pa que s’hi dóna. Però ja n’estan fins al monyo de color lila de tenir cura dels néts tot el mes de juliol. Perquè no són àvies com les d’abans. El color lila dels seus cabells ja no correspon a aquell blanc de matís morat que tan furor feia fa trenta anys. No, ara el color és d’un lila elèctric rabiós, un to que escau la mar de bé al tall de cabells tipus Annie Lennox que gasten la majoria d’àvies alliberades.

Les dones em van presentar un dossier amb recerques fetes a internet, el mercat, el vestuari del gimnàs, l’excursió a la Vall d’Aran i la sortida de missa. Unes fonts diverses que van donar com a resultat un casal de barri fet en anglès i unes colònies on es pot aprendre què coi són els cavalls, sense arruïnar la família. Les mares horribles em van suplicar que els passés l’enllaç de les pàgines web i en aquell precís moment vaig recordar que tenia hora a la perruqueria i vaig marxar. Que es fotin. El casal és per al que se’l treballa. O no?

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 9 de juliol de 2011.